Escaldes treu de nou l’art al carrer amb ‘Frida Kahlo: la dona darrere dels retrats’: una desena de figures de gran format que reinterpreten el tema principal, per no dir únic, de l’artista mexicana –ella mateixa– amb l’estètica de les nines Funko Pop però amb denominació d’origen 100% AND: es tracta d’una coproducció entre Reunió de Papaia i Tmini.

La veritat, no és que hagi sigut mai gaire fan de Frida Kahlo. Em passa com amb tantes icones de l’art universal, des dels rellotges tous a la Gioconda, els gira-sols, les gordes de Botero, els mars de Turner i, disculpin, els plensadors de la plaça Lídia Armengol. S’han mastegat tant, que s’han tornat invisibles. Cap emoció, ni positiva ni negativa. Passats els furors adolescents, no en queda res.

Doncs amb Frida passa el mateix: s’ha convertit en un mer producte kitsch. En Disneyland. Però si han tingut ocasió d’herboritzar entre les pàgines del seu diari, segur que s’han topat amb les últimes paraules que hi va escriure dies abans de morir, el juliol del 1954: “Espero alegre la salida. ¡Y espero no volver jamás!” Motius per estar-ne fins a la cella en tenia una muntanya: per començar, el desgraciat accident que va patir el setembre del 1925, quan l’autobús amb què tornava de l’escola (tenia 18 anys) va ser envestit per un tramvia: factura triple de la columna, una cama trencada en onze trossets, cotilles ortopèdiques per tota la vida, i 35 visites al quiròfan. Un nyap, vaja. 

Això, pel costat diguem-ne estrictament físic. No menys tortuosa, sinó segurament al contrari, va ser la seva vida sentimental, especialment l’ambigua relació amb el muralista Diego Rivera, vint anys més gran que ella, figura consagrada i amb qui va tenir temps de casar-se (1929), divorciar-se (1939) i tornar-se a casar (1940). Entremig, una llarga colla d’amants (ells i elles, i estem parlant dels anys 30), entre els quals sembla que cal comptar-hi ni més ni menys que Trotski, que ja saben que es va establir a Mèxic quan Stalin li va posar la creu. No li va servir de res perquè el 1940 un sicari el va pelar clavant-li el cèlebre piolet a la closca. Coses de comunistes. El sicari era Ramon Mercader, diu Sergi Mas que parent de Josep Maria Mercader, periodista català que als anys 60 es va establir entre nosaltres, que exercia de pluricorresponsal (El Correo Catalán, La Dépêche du Midi, La Vanguardia) i que a participar directament en la creació del Cercle de les Arts.

Però aquesta és òbviament una altra història perquè parlàvem de Frida. I convindran vostès que davant d’algú capaç d’escriure “Espero alegre la salida. ¡Y espero no volver jamás!” quan està a punt d’anar-se’n a l’altre barri cal deixar de costat tots els prejudicis i treure’s el barret. Per això mereix l’oportunitat que ens dona el Comú d’Escaldes de revisitar-la amb ulls nous amb Frida Kahlo: la dona darrere els retrats, que reinterpreta el personatge pop en què l’hem acabat convertint sota el prisma de les Funko-nines que causen furor entre els més joves.

El resultat són aquesta desena de figures XXL (fan 1,80 metres d’alçada) que fins al 30 d’abril passejaran per l’avinguda Carlemany, entre el carrer de la Unió i les Escoles. Estan fabricades (a la Xina) en fibra de vidre a partir d’un motlle creat amb impressora 3D per una empresa portuguesa i tot plegat és una ocurrència de Reunió de Papaia i Tminis, que fins ara s’havia dedicat a clonar en format Funko futbolistes, youtubers i altres personatges pop com ara el papa (!?). Amb Frida s’estrenen amb un(a) artista i en el format extragran, tot i que tenen previst llançar una sèrie limitada de Fridetes de 30 centímetres d’alçada. Ja els avisem que el preu no serà precisament simbòlic. EDntre les de Carlemany només n’hi ha una, la del carrer de la Unió, de pintada (a mà, cella inclosa). La resta són monocromes, i el resultat dona molt de joc: el meu amic Facu no suporta els cap grossos (jo tampoc), però diu Pere Moles, l’ànima de Papaia, que ja li han dit que les Funko-frides li han sortit més afavorides que l’original. Son gustos.

L’objectiu, en fi, és el de sempre: “Ja que a la gent li costa cada vegada més anar als museus, portem-li l’art a la gent. On és, la gent? Al carrer”. I Kahlo reuneix dues característiques que juguen al seu favor: forma part de la cultura popular, que no cal ser un entès per reconèixer-la, vaja, i va ser una dona empoderada avant la lettre. Una altra cosa és si la seva tòxica relació amb Diego Rivera  -“Et necessito tant que em fa mal al cor”, li diu- passaria avui el finíssim sedàs de l’ortodòxia feminista imperant. Ens hi juguem un peix que no.