Fusta que parla al cap dels segles

La sala Sergi Mas consagra fins al 19 d’abril una formidable exposició a l’obra de sis artesans lauredians resumida en un centenar de peces.

Se’n recorden dels caps de biga del comunidor de la parroquial de Sant Julià, oi? Segur que sí, perquè l’hem explicat aquí mateix unes quantes vegades. Però ho tornarem a fer per si de cas, i veuran com val la pena: l’episodi té lloc l’hivern del 1974, que es veu que va ser especialment dur. Tant, que als obrers que treballaven en la reforma del temple i que aquell dia es dedicaven a desballestar l’estructura centenària del comunidor no van tenir altra ocurrència que escalfar-se amb un foc que van encendre amb els magnífics caps de biga que en sostenien la teulada a quatre vessants. N’hi devia haver una vintena. Algú va avisar d’aquell patrimonicidi Sergi Mas, que hi va enviar la seva esposa, Maria Canalis, a salvar literalment els mobles. Massa tard. Quan va arribar al lloc dels fets, tan sols en quedaven vuit, i mig socarrimats. Canalis i Mas en van recuperar els supervivents, vuit totxos en diferents estats de semicombustió, i els van conservar com el tresor d’artesania popular que són. Mig segle després, tenim la fortuna de poder-los contemplar com qui diu a un pam dels nassos a la sala que du el nom de Sergi Mas a l’antiga casa comuna de Sant Julià. L’excusa és L’art de la talla de fusta i els seus artesans, que obre precisament avui i que es pot visitar fins al 19 d’abril. Els caps de biga podrien passar desapercebuts entre el centenar de peces que s’hi exposen, però no s’enganyin: com en diu el comissari, Roger Mas, constitueixen les joies de tot plegat. I això és molt dir, de seguida ho veuran. Els cap de biga són vuit, ja ho hem dit, cadascun coronat per una talla (dues vaques, un bou, un corder i un gos) amb el seu pastor i el que el comissari interpreta com els andàs on s’arrecerava el bestiar. Una resurrecció oportuníssima, ara que el rector de Sant Julià, mossèn Pepe Chispert, sembla decidit a reconstruir el comunidor.

Però els caps de biga són només la cirereta. Hi ha molt més. L’exposició vol ser un exercici de memòria i a la vegada un  homenatge a sis artesans de la parròquia que van excel·lir en un ofici ancestral i en un art aparentment menor com rés la talla de la fusta. Hi ha per exemple les gralles de Pere Areny de la Moixella (1898-1985), que va aprendre a fabricar aquest instrument veient els músics sense solfa que tocaven a la fira de la Seu. I no només construïa gralles, sinó que les tocava. Hi ha també Ramon Gispert (1892-1984), l’escloper de cal Gaspar de Certés, que va començar fabricant-ne per necessitat i que quan les xiruques van arrambar amb els esclops els va reconvertir (amb èxit notable) en peça decorativa. Tenia fins i tot una certa consciència d’autoria i els firmava amb una mena de singular cresta a la punta. O Josep Granja (1920-2002), pastor i contrabandista, que va aprendre a fer salers quan feia de masover a les bordes de Peguera i que mai no els va voler comercialitzar. Ofertes no li’n faltaven, diu Roger Mas, i quan un client del càmping Huguet on feia de guarda li’n demanava de comprar-li un, ell s’hi negava: si l’home li queia simpàtic, se’l regalava; si no, no hi havia res a fer, ni per tot l’or del món. 

Els altres inquilins de la sala Sergi Mas son l’ebenista Francesc Rossell, de cal Janramon de Canillo (1917-2012), que va aixecar una petita indústria del moble artesà amb taller primer als baixos de cal Pintat, a Doctor Palau, i després a l’avinguda Meritxell de la capital. N’exportava a França i segur, segur que han vist la seva obra: va construir el mobiliari monumental de la sala de sessions i de la del tribunal de Corts de Casa de la Vall. Bonaventura Naudi (1929-2015) és un cas similar, per l’èxit de la seva producció, però en tallista, ofici que va aprendre a Barcelona i que va perfeccionar a París, i culpable directe que Sergi Mas s’acabés instal·lant entre nosaltres, un feliç dia del 1957. La nòmina la completa Josep Maria Canal, fill de cal Vito (1943) i el penúltim artesà de la vella escola que ens queda. Va exercir tota la vida a la fusteria Bordoll (hi feia de tot, fins i tot les caixes de morts) i que des que es va jubilar construeix miniatures delicioses: no es perdin el pupitre doble de pi que reprodueix els de l’escola on va estudiar de petit.

L’exposició està trufada de petites meravelles, però no es perdin sisplau el saler de pi negre de cal Pal de la Cortinada, que podria ser del segle XVIII, ni les caixes musicades pel mateix Sergi Mas (n’hi ha una de purets Laudor!), ni la col·lecció de joguines de fusta de Roger Mas, ni l’esquella del XVIII gravada amb la silueta d’una vaca, ni el joc d’eines de l’ofici de noms sensacionals i tel·lúrics: filaberquí, garlopa, rosat, tribanella i naturalment, gúbia. És emocionant perquè son peces amb ànima, la dels seus creadors i la de totes les generacions d'artesans que els van precedir, i que ens parlen per això mateix des del fons dels temps. Si es fan el favor de deixar-s'hi caure, hi tornaran, ja veuran.

(L'exposició, com s'ha dit fins al 15 d'abril a l'antga casa comuna, es cmopleta amb dues conferències, la primera el 2 de març i a càrrec de David Mas sobre l'explotació dels boscos de la Rabassa, documentada des del segle XVII, i la segona el 16 de març, a càrrec aquesta de Robert Lizarte i Quim Valera, que ens il·lustraran sobre el significat dels gravats de les talles de fusta, amb lloc destacat per a la rosa sexifòlia).