Diari digital d'Andorra Bondia
Tots els olis de l’exposició són de la parròquia, però aquest i altres tres són del poble de Canillo.
Tots els olis de l’exposició són de la parròquia, però aquest i altres tres són del poble de Canillo.
Galobardes, al centre, flanquejat per la subsíndica, la ministra de Cultura, el cònsol de Canillo i el copríncep.
Galobardes, al centre, flanquejat per la subsíndica, la ministra de Cultura, el cònsol de Canillo i el copríncep.
Francesc Galobardes mostra al bisbe Vives un paisatge de la Vall d'Incles.
Francesc Galobardes mostra al bisbe Vives un paisatge de la Vall d'Incles.

Galobardes, el notari de la neu


Escrit per: 
A. L. / Foto: Xavier Pujol / Comú de Canillo

Canillo estrena l'Espai Galobardes, 300 metres quadrats a la planta baixa del telecabina, amb mig centenar de paisatges del pintor escaldenc.

Diuen que els esquimals tenen 101 paraules per referir-se a la neu. Doncs l’escaldenc Francesc Galobardes (Riudaura, Girona, 1930) deu ser un rar exemplar d’esquimal nascut a la Garrotxa, que no és en absolut mal lloc per anar a néixer, perquè resulta que la neu és la protagonista absoluta de bona part de les més de 4.000 obres que ha pintat al llarg de la seva llarga, fecunda i andorraníssima carrera. Quan es posa heraclitià, diu que la seva neu mai no és igual i que mai no és exactament blanca. Té un mèrit enorme, perquè la neu, juntament amb el mar i probablement els arbres, és un dels elements més difícils de plasmar en una tela. I provin a fer-ho amb espàtula si volen complicar una mica més la cosa.

Ho poden comprovar des d’ara mateix a l’Espai Galobardes, que ahir va inaugurar Canillo a la planta baixa del telecabina, a tocar del Museu de la Moto. Per començar, 43 paisatges de temàtica estrictament local, sota el lema Canillo als ulls del paisatge andorrà i que constitueixen una revisió, ampliada, de l’exposició que el Comú li va dedicar el 2019 al Palau de Gel i que és en l’inici de l’idil·li de Galobardes amb la parròquia. Un idil·li que, com hem explicat en aquestes pàgines, es va confirmar a l’agost amb la cessió de 524 obres de la col·lecció personal de l’artista, que en endavant custodiarà Canillo i que s’aniran exposant en aquest sorprenent, sensacional espai que porta el nom de Francesc Galobardes. Per posar-hi  xifres, estem parlant d’una sala diàfana d’aproximadament 300 metres quadrats que, junt amb el Museu de la Moto, inaugurat a l’estiu, constitueix un singular clúster museístic. El Comú hi ha invertit en conjunt 900.000 euros, i l’Espai anirà combinant l’exposició parcial del fons Galobardes amb mostres consagrades principalment a artistes locals, iniciativa oportuníssima perquè les possibilitats d’exposar s’han reduït els últims anys de forma dràstica, amb tendència al 0.

La responsabilitat de revertir aquesta pèssima dinàmica recaurà a les espatlles de Canillo –qui ho havia de dir– que segueix en aquest aspecte l’exemple de Sant Julià, que també acaba d’estrenar un magnífic espai expositiu i que també li ha posat el nom del seu artista més il·lustre, que naturalment és Sergi Mas, que ahir no hi era, a Canillo, però a qui el mateix Galobardes va evocar extensament: “Quan vam arribar a Andorra, en aquest país no hi havia ni pinzells. Som sens dubte els dos pioners de la pintura andorrana”. Va ser l’únic rampell de (legítim) orgull que es va permetre en tota la vetllada. Galobardes es va recordar set decennis enrere, travessant la collada de Toses camí per primera vegada del país que probablement ningú no ha pintat com ell. Com a mínim, nevat i a l’espàtula: “Qui m’havia de dir a mi aleshores que un dia tindria una sala com aquesta al meu nom!”

Galobardes va recordar també els seus inicis com a empleat de banca, i els bons oficis del director de l’entitat, “que de seguida va veure que el banc no era per a mi i que portava els pinzells entre cella i cella. Va ser ell qui em va fer exposar per primera vegada a Madrid, a mi, que no havia passat mai de galeries de províncies, fins que un dia em va dir que deixés el banc i que em dediqués només a pintar”. Li va fer cas i el resultat és aquest llegat portentós, més de 4.000 obres, dèiem, que han portat el nom i els paisatges d’Andorra per tot el món. A Canillo en tenen un suculent tastet, aquest mig centenar d’olis que arrenquen el 1980 amb una vista de Meritxell i que conclouen amb una altra d’Incles, el 2019. No és casualitat  que el recorregut conclogui aquest any: és quan Galobardes va canviar l’espàtula per l’aquarel·la. Coses de l’edat, diu.

Fa uns anys ja va provar la tinta i el resultat va ser portentós. Diu que si la llumeta no se li apaga compta pintar-ne encara un centenar l’any que ve. Disciplina espartana, perquè cada dia agafa els pinzells. A l’habitació de Salita –“jo li’n dic reformatori”, riu–  ara que no pot sortir a pintar a l’aire lliure, plantant el cavallet a Incles, a Prats, al Tarter, a Molleres, com havia fet tota la vida i com els artistes joves probablement ni saben que es pot arribar a fer. És Galobardes pintor d’una altra època, per no dir d’una altra era? Com diu el català Gerard Xuriguera, “alguns artistes han triat continuar fidels a les aparences, i davant les desviacions formalistes, les neoabstraccions obsoletes i les figuracions de la constatació, i reivindiquen el dret de dir les coses pel seu nom”. Galobardes, sens dubte, n’és un. Sergi Mas, un altre. La sort que tenim d’haver-hi coincidit en el temps i l’espai.

Andorra
Canillo
telecabina
Espai Galobardes
Galobardes
Sergi Mas

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte