Segons el cònsol de Canillo, Jordi Alcobé, a casa de cada bona família andorrana hi ha una Mare de Déu de Meritxell i un paisatge de Galobardes. Bé, a casa del cònsol n’hi ha tres, però aquesta és una altra història. Ho deia ahir en la inauguració de la retrospectiva que l’Espai que du el nom del pintor a l’edifici del telecabina li consagra en complir-se un any del traspàs. Una exposició amb sorpresa. I no una, sinó dues: per començar, l’obra, aquest mig centenar d’obres de petit format que ens descobreixen un Galobardes no direm que inèdit, perquè en vam veure un tastet en la retrospectiva que el 2013 li va dedicar la Fàbrica Reig, però que per a molts constituirà un autèntic descobriment. El Galobardes canònic és el pintor de la neu i el mestre de l’espàtula, gènere i disciplina en què s’ha prodigat i ha brillat com pocs. Però hi ha un altre Galobardes, un Galobardes gairebé secret, que va practicar durant tota la seva carrera el dificilíssim art de la canya i tinta i que és el que desfila pel telecabina. Les més antigues daten dels anys 70, cosa que confirma que no va ser una dèria passatgera ni molt menys. Una obra, aquesta a canya i tinta, en què per raons òbvies la neu hi ha estat desterrada: ves tu a pintar la neu en blanc i negre. Però és que a més, hi descobrim la seva faceta de viatger exòtic, capaç de retratar paisatges als antípodes de les nostres esglésies romàniques i els nostres racons idíl·lics, des d’Almeria fins a Punta Cana i Tailàndia. Més exotismes: algú s’imaginava que Galobardes, absolutament centrat en l’arquitectura, tenia interessos ornitològics? Doncs en tenia, i a Canillo hi ha voltors, trencalossos, falcons i fins i tot una papallona. De Galobardes, sí. La segona sorpresa és el retrat que li ha dedicat Arnau Sánchez, el vincle amb les novenes generacions d’artistes, i que van descobrir els fills del pintor, Rosa i Joan. Com va deixar dit el mateix Alcobé, lector de Robin Sharma i del monjo del Ferrari, “avui celebrem una vida i una obra, que en el Francesc es confonen. Qui es dedica al que li agrada no es cansa mai, i per això ell va pintar fins al final”.