Imaginin vostès que les màquines han deixat de funcionar, que les fàbriques no poden produir, que els estocs i les peces de recanvi comencen a esgotar-se i que, en fi, la humanitat –anava a dir els homes, però l’Institut de les Dones diu que és un micromasclisme que convé evitar– ha d’aprendre a espavilar-se com ho fèiem abans de la revolució industrial. Com canviaria, el nostre paisatge urbà? Quant trigaria la naturalesa a reocupar l’espai que li hem anat manllevant els últims tres segles? Com reaccionarien, la flora i la fauna que avui tenim estabulada, domesticada i reduïda a la condició de màquines productores d’aliment? Quines habilitats manuals i intel·lectuals en sortirien beneficiades, d’un cataclisme com aquest? Quines que avui considerem superiors o imprescindibles es revelarien de sobte absolutament prescindibles? Sobreviurien els vincles familiars i socials, o triomfarien la llei del més fort i, per tant, l’anarquia? I si tot el que precedeix hagués passat sense saber-ne ben bé els motius, perquè el relat comença in medias res, amb el cataclisme consumat?
Doncs aquest és l’apassionant punt de partida de Proliferen les calandres (Spècula), la nova novel·la del lauredià David Gálvez, des d’avui mateix a les llibreries. Com és habitual en ell, un canvi de terç absolut respecte als títols anteriors. De fet, respecte a tot el que ha fet fins ara. Proliferen les calandres –una mena de passerell, la mena de bestiola que agrairia un futur com el que Gálvez ens imagina– s’assembla a La torre dels russos, la seva novel·la anterior, com un ou a una castanya, i el mateix podríem dir de Cartes mortes. En canvi, sí que té alguna similitud –ell diu que no– amb Res no és real. I sobretot, amb algun dels relats de Succedanis d’eternitat, sobretot amb Notes sobre cultes de pluja i fertilitat i Els cent de Zhòsuiï Láikäàosï. Hi remet aquesta dèria tan Gálvez d’explorar amb la lupa de l’entomòleg, de forma asèptica, desapassionada, estrictament científica, l’avenir d’una societat i d’uns individus –humans com a Notes... o animals com a Res no és real, tant se val– en un context disruptiu.
Diu que és un molt mal lector de ciència-ficció. De fet, no té gens clar que li escaigui aquesta posella, a la novel·la, tot i que Spècula la publica en una col·lecció de gènere estricte. Però el cert és que a Proliferen les calandres hi ha ecos de distopies clàssiques, des de La tierra permanece fins a La carretera, passant naturalment pel Mecanoscrit del segon origen i, per què no, Soy leyenda, però sense zombis, i –ara ens passem, ale hop, al cine– 12 monos i Mad Max, en qualsevol de les seves entregues. Per no parlar de les derives antropològiques de El señor de los mosquitos. Falses influències, insisteix Gálvez, que hi veu més parentiu amb el molt anglosaxó subgènere del viatge iniciàtic, des de Gulliver fins a Tom Sawyer.
I això, un periple per veure el que hi ha més enllà d’un món que se’ls ha quedat petit, claustrofòbic, és el que emprenen el Jan Carranca i l’Ernest Adell –es diuen així, no preguntin–, dos xavals acabats de sortir de l’institut que en un futur no gaire llunyà, després de l’hecatombe que no sabem i que ho capgira tot, marxen d’un poble anomenat Hugbà amb la idea d’explorar el que queda de la vida tecnològica i industrial d’abans. Adell és una mena de drapaire que arreplega totes les escorrialles industrials. Ofici que abans del Desastre era gairebé ominós i que s’ha convertit en una mina en aquest món sense recanvis. El MacGuffin de Proliferen les calandres són unes plaques de semiconductors que creu que podrà col·locar a preu d’or més enllà dels confins de Hugbà. Carranca se li afegeix després d’un desengany amorós i per la natural curiositat de saber com deu ser el que queda del seu món.
Adverteix l’autor que li ha sortit la novel·la més convencional, la primera amb un argument més o menys lineal, i per tant la més accessible, sense els experiments formals i l’estructura fragmentària de les anteriors: “Veurem com l’encaixen els meus lectors”, es demana amb legítima incertesa. La veritat és que li ha sortit una distopia –o utopia, per als que prediquen una regressió als temps preindustrials– magnètica, una aventura in itinere amb lectura doble (i triple) no necessàriament adolescent, com li passa a tota bona novel·la de gènere, i que l’única cosa que hem de lamentar és que els editors no tinguessin el coratge de conservar la Cara B de l’original, un bonus extra amb els excursos, disquisicions i mistificacions sociològiques, antropològiques i etimològiques marca de la casa. És ben veritat que no es pot tenir tot.
