Escriptora i periodista –va cobrir la informació cultural abans de ser cap d’informatius a TV3– encapçala la programació del 25N a la Seu. Divendres passarà per la Biblioteca Sant Agustí per parlar, amb el club de lectura, de ‘Les nostres mares’. Per a dissabte a migdia, al Centre Cívic, té preparada una xerrada, ‘Les nostres violències de cada dia’. Les masclistes, és clar. 

‘Les nostres mares’, després del Premi Sant Jordi, ha fet un bon camí, oi?
Sí, sí, tinc clubs de lectura tot l’any vinent; s’ha llegit moltíssim, comentat moltíssim, venut moltíssim. Què més es pot demanar? Traduccions? Vinc de la italiana, n’estic molt contenta. 

La gent...?
Fa dos dies, una lectora em deia: “ens has clavat, a les nascudes als cinquanta, m’has fet reviure la joventut”. Això m’omple, perquè  com a periodista que també soc, investigo molt abans d’escriure ficció també. Per exemple, hi ha un personatge que se’n va a Londres a avortar... i jo fins que no vaig veure una factura, no vaig posar el preu. La recompensa en tant fact checking m’arriba en forma de lectores que s’hi veuen reflectides. Elles i l’ambient de l’època, aquells setanta folkloritzats i banalitzats. Com si la Transició hagués estat bufar i fer ampolles. 

En això estem.
Sí, fa 50 anys que va morir Franco i estem sentint gent jove que diu que li cau bé el dictador, perquè no hem fet polítiques de memòria democràtica ben fetes. 

Què hem fet  malament perquè aquest jovent no valori la democràcia que les nostres mares i pares es van suar?
No ho hem explicat prou i amb prou cruesa, explícitament. Quan no hi ha polítiques públiques de memòria: museus... Mireu la Via Laietana, que encara ens estem pensant què fer-ne amb un lloc de tortures o es fa d’una manera tèbia i el record de l’horror sempre s’acaba esvaint.

I la responsabilitat de cadascú?
La gent està  preparada vivint, treballant, pagant el lloguer, no pot estar tot el dia parlant de memòria històrica.  No ens podem culpabilitzar a nosaltres com a ciutadans, sinó que són els nostres governs que ens han fallat. 

A les famílies s’ha amagat i el jovent ha viscut al núvol. 
Però torno a l’exigència als poders públics, que han de custodiar la memòria d’un país. Hi ha un silenci protector, és clar, després de la guerra i la repressió, però hi ha d’haver política pública: plans d’estudi, museístics... una reconstrucció de la imatgeria feixista. Fixem-nos: aquí no hi ha hagut judicis, com a Alemanya o l’Argentina. 

Les mares, sense suport públic, van aixecar la veu.
Sí, és una combinació d’aquelles dones valentes que van plantar cara, sovint des de l’àmbit més pràctic i quotidià, com les associacions de veïns, o reclamant transport públic, escoles, enllumenat, i l’àmbit simbòlic. 

El que és privat és polític, diu el lema feminista.
Per exemple, aquelles doctores que veien en quines condicions avortaven les dones i anaven a França a buscar DIUs  que portaven amagats dins de bolquers per subministrar-los a les consultes, de sotamà i amb el risc que els comportava.  

Parlant de violències...
Ho van fer clandestinament, és un acte grandiós. Així que des d’un lloc ben petit van fer actes enormes.  

També era resistència buscar un millor futur per a nosaltres. 
Totalment, i ensenyar-nos a enfrontar-nos al món, sovint a través de la seva ira. 

Si les dones parem, el capitalisme s’enfonsa, diu. No sé a què esperem. 
Difícil, oi, organitzar-se? Però sí sí, ho dic sovint, sobre aquesta feina que no està retribuïda, la feina a les cases, les cures d’infants i gent gran... Si un dia paressin aquestes dones, la crisi econòmica seria molt més gran que no pas aquestes ficcions borsàries. 

La revolució menys cruenta però més efectiva.
Segurament, segurament. Si es crea una xarxa de revolucionàries, m’hi apunto.  

Els models de ‘Les nostres mares’, l’entorn proper? 
No, no, són personatges ficticis, però sí que em van ajudar, la mare i les seves amigues, per contrastar coses concretes, com que es digués antibaby als anticonceptius. 

Amb tot, algú li ha retret que són tòpics, estereotips. 
Són opinions. Justament vaig intentar fer caràcters absolutament antitòpics. 

A d’altres els ha fet plorar.  
Quan hi ha emoció és molt maco que l’altra banda la percebi. Mai no saps si arribaràs, tot i que tu hi volies posar cor, sang, carn, a banda de dades o efemèrides. 

El lector masculí defuig les obres escrites per dones.  
És estadístic, està comprovat que els homes trien, en un vuitanta per cent, llibres escrits per homes. Tenen molts prejudicis encara contra la creació artística de les dones. Ara bé, dins d’aquell vint per cent, els que m’han fet saber que s’havien llegit el llibre –coetanis d’elles o no– m’han dit que han entès més coses fins i tot d’ells mateixos. S’han sentit retratats: no hi havia homes d’esquerres que lluitessin pels drets de les dones. 

S’ha patejat l’ambient cultural:  masculinitzat, masclista, encara? Es consideren ells els ‘més millors’?
Òbviament, es conserva una hegemonia masculina en els llocs de poder, com en tants altres àmbits. Hi ha creadores, escriptores, agents literàries, editores... però en les jerarquies manen ells i qui guanya els premis més importants i quantiosos són ells, els crítics són ells...

Acabem amb una pinzellada del nou llibre? 
El 8 d’octubre va sortir Una dona de la teva edat. Aquí he intentat treure la part més còmica, que també la tinc, amb una protagonista que és una actriu que envelleix. Posa sobre la taula el tema de què fem amb la segona meitat de la vida, què fem quan ja ets una dona a qui no aixequen la camisa.