Consti que els nostres experts mai no l'encerten. Però a veure qui és el llest que l'any passat hauria apostat per la coreana Han Kang, i l'anterior, pel noruec Jon Fosse!? Són conscients, tots ho som, de la impredictibilitat d'un guardó que els últims decennis s'ha mogut més per criteris geopolítics –ara un autor asiàtic, ara un d'occidental preferiblement no anglosaxó, ara un africà o un antillà, i de tant en tant un sud-americà– i de gènere –si l'any passat va tocar dona, aquest molt probablement recaurà en un home– que no estrictament literaris.

Però hem insistit, els hem demanat pel valor que li reconeixen al Nobel, si és que li'n concedeixen algun, dels novel·lables oficiosos amb més possibilitats, i finalment, els que ells premiarien si fossin acadèmics de la sueca. Entre els primers, Cărtărescu, Murakami, DeLillo, Houellbecq i Attwood són els més citats. Entre els segons, atenció, Miquel de Palol, Jaume Cabré, Giuseppe Ungaretti, Raúl Zurita i Chimamanda Ngozi Adichie. Dijous veurem.

Albert Villaró, novel·lista
La veritat és que no em fa perdre el son ni m'amoïna gaire qui guanya ni qui deixa de guanyar. Si vols que et digui la veritat, m'interessen més el de Medicina i el de Física que no el de Literatura. L'únic any que em va engrescar va ser quan li van donar a Bob Dylan, així que  ja veus de quin peu calço. No hi tinc res en contra, però respon a un seguit de dinàmiques, equilibris i pressions que al final el converteixen en un artefacte d'agitació política més. Crec, en fi, que el que menys importa en aquest cas és la literatura.

Entre els novel·lables oficiosos, evidentment escolliria Houellebecq, autor que m'encanta, dubto que hi hagi  ningú que hagi disseccionat com ell la decadència occidental d'una manera tan càustica i a la vegada tan brillant. El personatge és fascinant i no me l'imagino a Estocolm per al discurs. Murakami també m'agrada força, i sempre sona, cosa que potser no juga al seu favor. Però posats a escollir-ne un, Houellebecq.

Fora de les llistes, escombraria cap a casa i m'agradaria molt que li donessin a Miquel de Palol, autor d'una obra inclassificable, oceànica, ambiciosa i que no desentonaria gens a la galeria de Nobels del segle XXI. Que li donin a un autor que escrivís en català és un somni humit, i crec que és dels pocs que té una obra prou voluminosa, consistent i orgànica. Per a mi, el número 1 en català.

Txema Díaz-Torrent, escriptor
L'autoritat que pugui tenir el Nobel és molt relativa. Al final és un jurat més, amb els seus interessos, els seus gustos i els seus condicionants. És clar que és gent que sap de què parla, però no deixa de ser una tria subjectiva. Respecte al valor universal que se li atribueix... Ves! D'altra banda, cada vegada hi ha més elements de geopolítica. En fi, que tot el que surt és bo, però no ser Nobel no vol dir que no ho siguis: mira Tolstoi, Kafka o Joyce.

Francament, desconec molts dels candidats que sonen aquesta edició. Al final, cadascú té les lectures que té. Murakami porta uns quants anys sense sucar i potser s'acaba convertint en l'etern aspirant. Margaret Atwood és d'una solidesa impressionant, i potser rasca alguna cosa –però tornem a la geopolítica: és de l'òrbita anglosaxona i potser toca algú altre.

El meu candidat ideal és impossible perquè està mort: Giuseppe Ungaretti. Per això reclamo un Nobel pòstum, ni que sigui honorífic. Però no crec que els senyors de l'Acadèmia Sueca em facin gens de cas. Ni les senyores.

Eva Arasa, escriptora
Per mi s'ha convertit en una curiositat i en una excusa per parlar cada any d'un petit grup d'autors amb una gran aura de prestigi. Gràcies a això, i a Jan Arimany, l'any passat vaig descobrir Cărtărescu, que si la conjunció astral li és favorable, podria guanyar aquesta edició. Però si l'Acadèmia volgués llançar un missatge polític a favor de la llibertat d'expressió, hauria de ser l'any de Salman Rushdie. Entre la resta dels que sonen, m'agradaria que guanyés Atwood, perquè cada vegada es desdibuixa més la fina línia que separa el món real de la distopia. I dels que no sonen, un que no pots dir gaire alt perquè és massa comercial: John Irving, que m'ha proporcionat incomptables hores de plaer solitari. I deixa'm que jo també escombri cap a casa: Jaume Cabré, a veure si els acadèmics suecs descobreixen un dia que en català també s'escriu gran literatura

Jan Arimany, editor
Ho segueixo cada any i sento el més semblant al que deuen sentir els amants del futbol davant la final d’un Mundial. Amb els seus encerts i els seus errors, amb les seves absències i les seves dinàmiques, és sense cap mena de dubte el premi literari més prestigiós del món i el que sap crear més debat a nivell global.

Aquest any els que crec que tenen més possibilitats, per aquest ordre, són László Krasznahorkai: Hongria encara no ha tingut cap Nobel i representa del postmodernisme, que li falta Nobel, i amb més de 70 anys té una trajectòria sòlida. En segon lloc,  Don DeLillo, un altre gran exponent del postmodernisme, atenció que té 88 anys, se li acaben les opcions. I el segueix la russa Liudmila Ulítskaya, molt solvent, influïda per les grans veus de la literatura eslava, feminista, crítica amb Putin i per tant, exiliada. I tanca la llista l'australià Gerald Murnane, molt influït per Kafka, d’una literatura molt profunda i simbòlica. Té 86 anys...

Però el meu candidat continua sent Mircea Cărtărescu, i ho serà cada any  fins que li donin. Romania encara no ha tingut cap Nobel i el seu realisme barroc i màgic és extraordinari.

Pamela Méndez, llibretera
Per a un llibreter el Nobel té un grandíssim interès comercial. Les llibreries celebrem quan surt un Nobel popular perquè les vendes acompanyen tot l'any. Va ser el cas l'any passat de la coreana Han Kang, que s'ha mantingut tot el curs entre els més venuts. Dit això, com a guardó literari cada vegada li tinc menys respecte: els criteris que decideixen el guanyador tenen, en la meva opinió, menys a veure amb la qualitat de l'obra que amb la geopolítica i fins i tot la correcció política, perquè s'ha de mirar que hi hagi un equilibri entre homes i dones. Que després de tot això resulti premiat un autor realment bo és pura casualitat.

El meu candidat és aquest any César Aira, per edat i per geografia, crec que toca un autor que no sigui europeu ni asiàtic, i que toca també que sigui home. És autor d'una obra ingent i variada, que agrada a molts tipus de lector. Un altre ferm candidat és DeLillo: per edat i per qualitat. El seu Ruido de fondo el tenim a la llibreria destacada a la selecció de llibres que s'han de llegir abans de morir. I el xilè Raúl Zurita, deixa'm a mi també escombrar cap a casa: per la potència i la profunditat de la seva obra, que toca la memòria històrica, la resistència i el compromís social.

Noemí Rodríguez, periodista
El visc avui com un divertimento, com apostar sobre qui guanyarà Eurovisió o els Òscars de Hollywoood. Serveix per tenir una conversa de sobretaula i per descobrir autors.

Cărtărescu o Rushdie tenen molts números per guanyar. Houellebecq és massa europeu –i controvertit–, Murakami m’encantaria, ni que sigui per poder-lo treure de la llista de candidats. Pynchon té la innegable capacitat de retratar la decadència de la nostra societat, i Lobo Antunes fa el mateix, però endinsant-se en la misèria de la consciència humana. Però el que de veritat m'agradaria és que guanyés un autor en català: Jaume Cabré, per exemple. O Manuel Baixauli, tot i que potser és massa jove.

Júlia Fernández, bibliotecària
El Nobel és diferent d'altres premis, i els guanyadors responen a interessos que desconec. El mateix passa a nombrosos premis literaris. Autoritat? És evident que per als autors guanyar aquest premi suposa una gran plataforma i desperta l’interès del públic. Per a mi, és una forma de conèixer autors que sovint desconec.

Aquest any apostaria per Michel Houellebecq o Mircea Cărtărescu. El francès perquè és  un autor irreverent, provocatiu i d’una qualitat innegable; Cărtărescu és un dels autors contemporanis més rellevants de la literatura romanesa, amb permís del desaparegut Mircea Eliade. Dels repetidors em quedo amb Murakami i amb Atwood, per a mi dues figures fonamentals per entendre la literatura contemporània. Les seves obres reflecteixen universos únics i distintius, i aporten una visió de la condició humana i les relacions que em captiven. Del llistat infinit que no guanyarà mai un Nobel, em quedaria amb Henning Mankell, Nick Hornby i John Irving. Segur que no compleixen cap dels requisits, però són els meus autors de capçalera. 

Ludmilla Lacueva, novel·lista
Espero impacient el Nobel perquè em desperta una curiositat inevitable. M’interessa més com a termòmetre cultural que no pas com a competició. Penso que serveix per descobrir veus potents que potser no coneixem. Als candidats habituals tinc la sensació que ser-ho precisament no els fa cap favor. El jurat sol decantar-se per autors menys mediàtics però amb una qualitat literària també enorme. És una manera de recordar-nos que el Nobel no busca tant la popularitat com la coherència d’una trajectòria.

Tot i així, m’agradaria que Don DeLillo guanyés perquè ha sabut retratar com pocs la societat nord-americana des de la lucidesa i la incomoditat, no busca agradar, sinó revelar. Premiar-lo seria també reconèixer una generació d’escriptors que han mostrat com la literatura pot continuar essent un mirall incòmode i necessari davant l’excés d’informació i d’oblit que ens envolta.

Absolutament al marge de les apostes, la meva  Nobel seria la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie. Té una veu literària poderosa, capaç de combinar una prosa clara i viva amb una mirada lúcida sobre identitat, gènere i memòria. Sap emocionar i fer pensar alhora, i això és el que jo demano quan llegeixo.