El meu amic Andreu va fer la mili a Agoncillo, La Rioja, devien ser els primers 80...

Ostres! Com jo. Mare meva, quins records. Petit que és el mon i dies que fa, d’allò. Era fer la mili o declarar-te insubmís i et quedaves una pila d’anys sense poder sortir d’Espanya. Un preu que no estava disposat a pagar perquè viatjar era per a mi el primer. Pensa que la guerra també es pot fer des de dintre.

 Més batalletes: quan Sopa va tocar a la fesa major del cap del Carrer, a mitjans 80. Encara no havien tret ni 'L’Empordà'.

I tant! Van fer de teloners de Gato Pérez. Un honor que portarem sempre amb orgull. A més ens feia tocar al principi, i no al final, com altres. Això sí que era terrible, acabar de tocar quan sortia el sol.

Troba a faltar, aquells temps d’anonimat i de llibertat, quan tot estava per fer i no tenia l’agenda d’avui, que no hi havia manera de trobar forat per a l’entrevista.

Ja la tenia l’agenda plena, aleshores. Sempre m’he busca embolics, tinc interessos molt diversos, ganes de fer moltes coses i no em costa gaire comprometre’m en mil aventures. El que passa és que després xoques amb la realitat: el dia té 24 hores. Ni un segon més. Però no ho canviaria. Va ser un moment de creixement, però amb una vegada n’hi ha prou.

Va ser confirmar que venien Ordino i posar Sopa al YouTube en bucle. És saludable, això?
Segur que sí. La música sempre és saludable. O gairebé sempre... Crea aquest paisatge sonor que ens acompanya al llarg de la vida i que ajuda a ordenar els records. Penso que sí, que és sa.

Per a un parell o tres de generacions són com una tecla que activa una certa nostàlgia. Com ho viuen, vostès?
Intentem contrarestar-ho fent coses noves, malgrat que sabem que la gent no vol prescindir mai en un concert de certes cançons, que hi ha un seguit de temes que són com clàssics populars i amb els quals, bé, ens relacionem força bé.

Aix, ‘L’Empordà’: no es cansen mai, de tocar-la?
Fa molts anys hi va haver un moment, és cert, que inconscients de nosaltres, la vam treure del repertori, pensàvem que ja l’havíem tocat massa. Pensa que només començar el concert, a primera fila sempre hi havia uns quants espectadors que ja te la reclamaven. Semblava que el que volien era en realitat que acabéssim d’una vegada. La nostra premissa és fer coses noves, no ens rendirem, però sense oblidar que l’ombra d’algunes cançons és molt llarga.

L’emociona, però, cantar-la?
Encara m’emociona, sí, i l’haurem tocat, no sé, mil, dues mil vegades mínim. La fórmula perquè no sigui la mateixa que la nit anterior i que la nit següent és fixar-te en la gent. Curiosament, cançons com L’Empordà, Camins, Mai trobaràs, Si et quedes amb mi, El far del sud i moltes altres podríem no cantar-les, deixar que les cantés el públic tot sol. Per això són noves cada dia, perquè cada dia el públic és nou i ells són en realitat els intèrprets. Una cosa que no fem és assajar-les. L’Empordà, per exemple, només la toquem als concerts. Mai al local.

Fa com certs actors, que es fixen en un espectador i fan com si actuessin per ell?
Depèn. L’altre dia, Santi Blames, de Love of Lesbian, em deia que sempre tira el que sembla que s’ho està passant pitjor, el que sembla  més avorrit, i lluito tot el concert perquè li canviï la cara. Si és així, és que ha sigut un bon concert. Jo vaig canviant de persones, em fixo en la gent però vaig canviant, potser en el que està badallant perquè no som el grup de la seva vida i li ha tocat acompanyar la dona, que ella sí que s’ho està passant a tope, entusiasmada. Intento fer això mateix que fa el Santi, però em reparteixo més. De vegades descobreixes alguna cara coneguda. L’altra dia vaig topar-m’hi Salvador Macip, el doctor Macip, ara ja sense melena. No té ni un pèl però el vaig reconèixer de seguida i l’entusiasme era el mateix.

En les dues hores llargues que pot durar un concert, te moments que es distreu i es deixa anar?
Si això passa el concert se’n va avall. El pitjor que pots fer en un escenari és posar-te a pensar. Si desconnectes e la cançó comences a pensar, de vegades coses tan absurdes com que se t’ha acabat el detergent de rentar la roba. Això és terrible, perquè pots anar amb l’automàtic, però quan tornes al concert és quan es produeix el blanc, quan ets conscient que estaves en un altre lloc. Si és una cançó que és un clàssic sempre tens l’opció de posar el micro, apuntar el públic i que t’ensenyin on estàs.

Vostè va pels 60 anys. Com ho porta?
Els faig els 27 de novembre, sí. Jo crec que el temps no existeix. Si et fixes en els records, veuràs que no estan ordenats de forma cronològica: un record potent de fa vint anys pot passar perfectament per damunt d’un record d’abans-d’ahir. I amb la música passa el mateix. L’altre dia em demanaven: “Venen molts boomers, als concerts?”  Cap ni un, vaig respondre. Quan comencem a tocar es transformen en postadolescents, en gent de vint-i-tants. La música té aquesta capacitat d’esborrar el temps. El que faig des dels 40 anys, quan comences a córrer el risc que et facin una una festa sorpresa, amb tota la bona intenció, això sí, és programar-me concert el dia del meu aniversari. També és cert que coincidim amb Jaume Soler, el guitarrista, que fem anys el mateix dia, ho celebrem junts a l’escenari i aquest any no ha sigut diferent.

Als 60 anys no es tenen les mateixes inquietuds ni preocupacions que als 20. Avui no escriurien segurament ‘El carrer dels torrats’ ni moltes altres.
És veritat que quan ets més jove tens més prejudicis i ets més excloent, potser per refermar-te més. Amb el temps te’n vas alliberant i penso que això està bé. Però El carrer dels torrats l’escriuria de nou, sí. Perquè parla d’un amic que es va treure la vida, si llegeixes entre línies t’adones que de sobte faltava algú, i aquest algú era un amic que s’havia llançat per un balcó i que va estar hores fins que va arribar el jutge a aixecar el cadàver. Potser cançons com Tenia 18 anys o alguna altra de més banals, si vols dir-ho així, però n’hi ha que no canviaria perquè formen també part de la meva vida.

De què ens parla a ‘Ànima’?
Quan hi vas pensant veig que hi ha dos temes molt presents, que hi han estat sempre, però aquí d’una manera més evident: el pas del temps i l’amor. Són dues coses que per més diners que tinguis no es poden comprar. Ni temps ni amor. I et vas adonant que són de les més valuoses que pots tenir, però que tot i tenir valor no tenen preu. 

Quins són els temes menys Sopa d’‘Ànima’?, i prengui-s’ho fins i tot com un elogi, si us plau.
Tot és Sopa, al final l’arrel i la llavors és la que és. Hyde Park, que vam fer amb Sidonie, és una composició d’en Josep amb lletra meva però a l’estudi la toquen Sidonie. Hi afegim unes guitarres i la meva veu. Sona a Sidonie, tot  i que és nostra. A la cançó amb Santi Balmes, Data límit, la composició és compartida, ell hi va aportar la tornada, que és molt Love of Lesbian. Bull d’ànima, amb Clara Peya i Anaïs Vila, és molt minimal, amb una melodia gairebé de capseta de música, no del tot aliena a Sopa, en algun moment havíem fet alguna cosa, a La nit dels anys, amb cançons com La dansa de la llum. Aquí ens n’anem a un altre espai. Hi ha coses molt Sopa i també aquesta hibridació amb altres artistes, que és el que buscàvem.

Però a Ordino actuen sols. Sonarà igual?
És impossible fer-los venir tots a tots els concerts. Però quan les toquem sols no els trobem a faltar, són temes perfectament defensables, no trobo que ens falti res. En alguns ve Beth Rodergas i en altres [a Ordino] Paula Giberga, per enriquir tons i matissos que nosaltres no podem aportar quan parlem de veus femenines.

Molts pensàvem que ens sortiria poeta i ens ha sortit novel·lista: luxe, capritx, necessitat?
És el que volia ser ja des de petit. Vivia damunt la llibreria Geli, que el meu oncle regentava al carrer Argenteria de Girona i que acaba de tancar. De vegades penso que el destí existeix perquè vaig néixer damunt d’una llibreria i de l’única botiga de discos que hi havia al barri. La música dona més sortida a aquest tarannà més poètic. L’estructura d’una cançó és molt semblant a la d’un poema i moltes vegades jugo a treure la música i queda un poema. En canvi, la novel·la, la narrativa, el repte és diferent, a banda que es treballa sol, sense acompanyant i sense músics, sense poder contrastar ni compartir. És un altre món. I em vaig proposar que a partir dels 50 començaria a escriure i he complert. Sempre em deia; “Abans d’escriure has de viure”. Perquè penso que l’escriptura no és només tècnica, hi ha d’haver certa riquesa que aporta l’experiència, cert bagatge i certa curiositat. Ja estic amb el quart llibre, i no m’hi poso data: és una cosa que no puc deixar de fer, així que tard o d’hora ho tindrem.

Té planejat marxar d’X?
[Riu] Encara hi soc, però sí que aquests últims mesos hi he notat un canvi, el fet que cada cop que obres Twitter et surti  una piulada de Musk, a més molt tendenciosa, incòmoda, t’adones que estàs en un lloc on has de vigilar, mantenir una mirada crítica. De fet estic esperant un dia tranquil, i potser aquest cap de setmana ho faig, per obrir un compte a Bluesky, hi tinc molts amics esperant-me i que em diuen que me n’hi vagi, que què hi faig, a Twitter encara. A veure, res no dura sempre, qui se’n recorda avui de Myspace, que també semblava insubstituïble? D’aquí a uns anys crec que Twitter serà un record. Les tecnologies son així, molt volubles, fidelitzen molt poc. Vull dir que no li tinc cap respecte ni sento cap lleialtat per Twitter. Hi ha moments que sembla una escopidora on tothom hi va a escopir la seva merda, i és clar, també altres que hi trobes aportacions interessants. Era també un aparador per veure el que passa al món en temps real, un gran quiosc universal a l’abast. La idea era bona, però s’ha convertit en un joc de despropòsits.

Ha tingut o tindrà la temptació de dedicar-se a l’activisme polític?
D’una forma o una altra en fem sempre, fins i tot qui no en fa, amb el seu silenci i la seva desconnexió també està manifestant una actitud política. Si et refereixes a dedicar-me a la política professional, entrar en alguna candidatura, que m’han demanat alguna vegada, sempre he dit que no. Amb tot el respecte, la meva meva professió no és aquesta. Sovint quan et proposen d’anar en una llista és per anar al lloc 25, de forma purament testimonial i per vestir-la amb noms  coneguts. Mai m’ha agradat fer de florero ni de decorat, i per anar als primers llocs d’una llista cal una preparació que jo no tinc. 

Cal molta vanitat o molta temeritat per creure’s capaç de governar una nació?
De vegades enyoro els polítics ben preparats i amb vocació de servei més enllà del seu partidisme. Això és una cosa que ara no tenim gaire. Vivim un moment molt polaritzat en què sembla que els que pensen d’una manera volen exterminar els que no pensen com ells i viceversa. I l’art de la política és crear sinergies i projectes, arribar a acords fins i tot amb els que pensen diferent de tu, trobar punts de contacte, on totes les parts cedeixen una mica per arribar a un consens on capiguem tots. Vivim un moment crític on cal fer molt d’activisme social, des de la base.