Dirigir una de les obres mestres de la història i precisament un Divendres Sant és una bona, estupenda manera de debutar a Andorra.

Probablement, immillorable. La millor data per a un rèquiem. Segur.

¿Quant li deu la popularitat de 'Rèquiem' a l’'Amadeus' de Milos Forman?

Moltíssim, sens dubte. Sobretot l’escena en què Mozart li diu a Salieri com ha d’orquestrar el Confutatis. Per mi, és el moment àlgid de la pel·lícula. Sublim.

Mozart va deixar el 'Rèquiem' a mitges —es va estrenar pòstumament— i el va acabar Sussmayr, deixeble seu. Això, ¿el desmereix?

Crec que és una llàstima que no tingués temps d’acabar-lo. Jo mateix percebo que determinats passatges no van sortir de la seva ploma. Hi ha detalls de... no sé com dir-ne, potser d’ingenuïtat, massa senzills, que no poden ser seus.

¿Per exemple?

Em refereixo que els primers compassos de la Lacrimosa són senzillament celestials. S’entén perfectament que Sussmayr no podia fer gaire cosa més que repetir-los una vegada i una altra. Imagina’t el que Mozart n’hauria pogut fer.

¿Quin percentatge del 'Rèquiem' hem de posar al sac de Mozart?

Prou per poder afirmar amb rotunditat que és obra seva. Si em demanes un percentatge, diria que cap a un 40%.

Quan parlem del 'Rèquiem', el primer que ens ve al cap, el 'Rèquiem' per antonomàsia, és el de Mozart. ¿Per què?

Potser pel misteri que té com a obra incompleta. El fet que l’estigués escrivint al llit mateix on va morir. És clar que Mozart no s’imaginava que seria la seva última obra. Això li aporta un plus quasi llegendari que atreu com un imant. Llegenda de banda, crec que la primacia popular se la juguen el Rèquiem de Mozart i el de Verdi. Amb el permís de Haydn. És clar que això ho dic jo, que sóc italià i llombard com Verdi!

¿Què té d’especial el que sentirem demà al Centre de Congressos?

És difícil de dir abans de fer-ho. Però els solistes —la soprano Eleanor Dennis, el tenor Emiliano González, el contratenor Carlos Tena i el baix José Antonio López— són de primeríssim nivell, i tothom coneix l’Orfeón Pamplonés. Així que crec que no ens sortirà un Rèquiem a l’estil de Sir John Eliot Gardiner, i tampoc al de Sergiu Celibidache, per dir dos extrems. Mirarem de trobar el punt intermedi. I d’una altíssima qualitat.

La seva trajectòria professional arrenca amb el concurs de direcció de Cadaqués, que va guanyar l’any 1994. D’aquí la lleialtat que ha demostrat per la formació empordanesa.

Així és. Per a mi tot va començar a Cadaqués, i al llarg d’aquests 22 anys no he deixat de treballar amb l’orquestra: per a mi és una manera de no oblidar d’on vinc, de tenir els peus a terra. Considero, efectivament, que la lleialtat és important en tots els aspectes de la vida. I també en el professional, és clar.

¿Com s’ho farà, quan la temporada que ve dirigeixi la London Symphony i la Symphony Orchestra de Washington?

Doncs fent malabarismes amb l’agenda, perquè l’any té 52 setmanes i prou. Sigui com sigui, continuaré treballant amb l’orquestra de Cadaqués.

¿Què té, d’especial, de diferent? ¿La seva gràcia?

L’energia, l’entrega, la santa dèria de cuidar el mínim detall; que cada intèrpret posa el seu talent al servei del conjunt, des de la convicció que això redunda en benefici de tots. Tot això es tradueix a l’escenari. Ho palpes.

¿Els directors que més l’han influenciat?

Els meus mestres són l’italià Donato Renzetti, el rus Valeri Gergiev i el coreà Myung Whun Chung.

¿Com entén el paper del director?

Crec que ha de tenir fusta de líder. Una mica, com a mínim, perquè seva és la responsabilitat final. Ha passat el moment dels directors-dictadors com Toscanini, afortunadament. Però tampoc crec que la democràcia radical sigui el millor règim per gestionar una orquestra: cadascú ha de ser conscient del seu paper, i ha de fer-lo al millor possible sempre al servei de l’obra.

Veig que la seva idea del director s’acosta més a la de Guardiola que a la de Mourinho..., tot i que Guardiola exerceix una mena de poder tou, “que consigue el efecto sin que se note el cuidado”.

Potser sí, però els seus equips juguen sempre bé, tant el Barça com el Bayern. Que dic, bé: espectacular. I a sobre, guanya. Pel que fa a les maneres, Guardiola pot ser igual d’estricte, però en canvi és menys arrogant. Ideal.

Si demà surt un gran 'Rèquiem', ¿serà mèrit seu, o dels intèrprets?

Com en el futbol, si guanyem, guanyem tots; si perdem, perdem tots.