Estrena demà al Centre de Congressos el poema simfònic ‘Engolaestels’ dintre del concert de la Constitució.

Amb vostès, un llibreter que fa de compositor. O al revés, encara no ho té gaire clar. En fi, un que ven llibres i que escriu coses en una llibreta amb pentagrama. Per exemple, Engolaestels, i no ho corregeixin mentalment: així es titula el poema simfònic que li estrena demà l’ONCA dintre del programa del concert de la Constitució. Parlem de Toni Gibert i del seu jo (el seu ell, s’entén) compositor, com en té un altre de llibreter, un tercer de professor (a l’Institut de Música) i un quart de cantant i de director coral.

Però la veritat, diu, és que anava per a compositor. Amb una fita estratosfèrica: l’estrena de les Variacions Sakura, primer a Tòquio i després, atenció, al Carnegie Hall de Nova York. La mala notícia és que una vegada has tocat aquí, tota la resta fa baixada, inexorablement. En fi, això era el 2007. Li van seguir altres estrenes, com la cantata Qué sería de Dios sin nosotros, inspirada en els poemes de Gloria Fuertes –“Todo el mundo puede escribir versos y no ser poeta/ Solo el poeta puede no escribirlos, y serlo”– i l’òpera vertical Truquen a la porta, estrenada al Jambo 2018.

Ara toca Engolaestels, a partir de la llegenda recollida per Àlvar Valls i Roser Caro, i la primera d’una sèrie que li ha encarregat Albert Gumí dintre de la legítima, saludable i raonable dèria del director artístic de la Fundació ONCA de bastir un corpus de música andorrana. D’inventar, si es vol dir així, una tradició pròpia, en la línia de les escoles nacionalistes de l’Europa central de finals del XIX i principis del XX: Kodaly i companyia. I a què sona Engolaestels? “Està basada en una llegenda i parteix de temes populars, però no volia que sonés folklòrica. Una referència? Bartok, Xostakóvitx... La visualitzo com la banda sonora d’un curt sobre la llegenda, però sense bruixes, amb dones normals que l’únic que volen és passar-s’ho bé. Ni tampoc dimoni. El meu dimoni és un senyor que toca el contrabaix”.

Que sigui un encàrrec no la desnaturalitza. De fet, Gibert en té el cul pelat, d’escriure per encàrrec: “En aquest cas és cert que tenia una consigna clara, no havia de ser música especulativa de l’estil de peces com una Sonata per a flauta i piano, i Cec, per a soprano, saxo i guitarres, que podien fregar el dodecafonisme, sinó accessibles per al gran públic. Però també he tingut encàrrecs que anaven precisament per aquí. Al final, si no el fas teu és molt difícil que surti bé”.
Comprovarem demà si se n’ha sortit o no, en un concert que dirigirà el mateix Gumí, on a banda d’Engolaestels s’estrenarà una altra peça, Concert negre, de Haché Costa, i que tancarà el guitarrista Rafael Serralet amb Petita fantasia ordinenca.