Diari digital d'Andorra Bondia
Gide: el viatger banal
Gide: el viatger banal

Gide: el viatger banal


Escrit per: 
A. L. / Retrat de l’escriptor i viatger francès el 1893, quinze anys abans d’escapar-se per aquí baix.

Sobre el periple quasi clandestí del Nobel francès, l’agost del 1910: puces i bèsties arrossinades.

“A Andorra la Vieja hi veiem una oca amb l’ala girada que li arriba fins al bec; un ànec que directament no té bec; una gallina amb la pota a can Pistraus i, sortint del poble, un matxo coix que camina com si tingués el mal de sant Vito. Això és tot.”

Doncs sí, “Això és tot”: així és com ventila André Gide (París, 1869-1951) el seu fugaç pas per la capital. I tan fugaç: van ser exactament tres dies i dues nits, del divendres 19 al diumenge 21 d’agost del 1910. I la depriment, desoladora impressió que va treure de l’escapadeta la va consignar en un raconet del seu monumental Journal. Si en parlem avui és perquè es tracta molt probablement del més il·lustre dels nostres viatgers –com a mínim, l’únic premi Nobel mentre no es confirmi la d’altra banda fabulosa visita de Hemingway, que Sergi Mas intueix a finals de la II Guerra Mundial– i també molt probablement d’un dels més desconeguts. De fet, el periple no s’ha traduït mai al català –són amb prou feines una desena de pàgines publicades per primera vegada el 1939 a la primera entrega del Journal (1887-1925)– i que sapiguem només se n’han ocupat James Kirkup, que es va molestar a a traduir-lo a l’anglès, i el crític català Jordi Galves, que el 1991 –quan encara es deia Gàlvez– li va dedicar un capítol pioner de 10 escriptors i Andorra. L'original l'hem localitzat com és habitual a la biblioteca oceànica de Casi Arajol, una mina.

Però tornem a Gide, que Nobel de banda (1947) afegeix als seus mèrits com a novel·lista i memorialista dos fets bio i bibliogràfics ben pintorescos: d’una banda, la condició de bèstia negra dels comunistes ortodoxos, que es va guanyar a pols amb Retour de l’URSS (1937). Potser la seva posterior separació del cànon, i l’escassíssim cas que li han fet els editors catalans. D’aquí, o qui sap si del detall fabulós que el Vaticà l’inclogués el 1951 –aprofitant que acabava de morir– a l’índex de llibres prohibits. Però n’hi ha per sospitar que això encara li hauria agradat.

Pel que fa a nosaltres, diguem que només entrar, i a punt d’arribar al port d’Envalira –venia de Merens, on l’última visió, comencem malament, havia sigut la d’un carro de gitanos i la reglamentària cabra–, l’home ja està tan exhaust, i el que ha vist li agrada tan poc, que “si hagués estat sol –adverteix– m’hauria estirat al costat de la font sense cap bellesa on ens havíem aturat, hauria begut uns quants vasos d’aigua... i me n’hauria tornat tranquil·lament cap a l’Ospitalet”. No ho va fer, i haurem de donar les gràcies als dos companys de viatge, Jules Iehl i Eugene Rouart. Però perquè quedi clar de quin peu calça, a la primera ocasió, i després de dir que passant pel port s’ha topat amb ramats de cabres, de vaques i de... toros, la primera declaració de principis: “Aquestes muntanyes no tenen cap altre avantatge sobre els Alps que són menys altes, estan situades una mica més al sud i els banya una llum una mica més crua: si els grecs o els romans hi haguessin viscut hi haurien tastat la mateixa por al caos. ‘Un país que Déu ha creat per ser horrible’, hauria dit Montesquieu.”

De l’estirp de Vuillier

El primer contacte amb els natius –a qui mai no es molesta a dir pel nom– és naturalment a Soldeu. Cal Calbó, amb tota seguretat. I serà l’únic record positiu que s’endurà del país. Pel bany, a pèl, que ell i els seus amics fan al riu, i per l’àpat que s’hi regalen, que tampoc no pot evitar de descriure amb una mica de mala bava: ous ferrats, pernil “amb massa regust”, ametlles torrades, un vi “robust” i “perfumat de quitrà” (!), “i sobretot, després del bany, un vas d’aigua fresquíssima amanida amb anís: com que no teníem res més a fer que descansar, ens vam abandonar a la set”. Això sí, el llit, sense puces ni xinxes. No era l’habitual. Marxaran de Soldeu cap a les cinc de la matinada, “tocats per la cordialitat dels amfitrions”.

No es tornarà a deixar anar d’aquesta manera. Dinen probablement a Encamp, i a Escaldes, atenció, l’expedició s’instal·la en un hotelet “mediocre” posat “com un parany” al peu de la carretera, i on li fan la pitjor de les jugades a hoste tan distingit: en lloc de deixar-los esmorzar a les onze, com tenien previst per marxar corrents cap a la Seu, els fan esperar a l’hora que se serveix el dinar. Així que no en passa ni una: “Quin àpat! La gana que portàvem ens la tallen amb un seguit de plats inconcebibles [que tampoc no es molesta a concretar]. Per si no n’hi ha prou, el fondista es passa tot el dinar espantant les mosques amb un matamosques de mil colors!” Amb aquest esperit tan constructiu no és estrany que a la capital només hi vegi l’oca, l’ànec, la gallina i el matxo arrossinats que dèiem al principi, ni que Déu els castigui obligant-los a fer nit a Sant Julià: més puces.

Ens queda el consol que el que veurà Runer avall tampoc li deixa millor impressió: a la posada on entren just després de la duana, l’escena és digna de Merimé: una llonganissa negra i un formatge de cabra on serpentegen els cucs, i al fons, una nena tota despullada que contempla com la dona de la casa estripa un xai. Passen rabent per la Seu – “Carrerons estretíssims, catedral fosca, claustre interessant (veure Baedecker) [sic], arcades fondíssimes on es concentren les botigues i un mercat més aviat justet”– i fan nit als banys de Sant Vicenç.

Doncs aquest és el relat que Gide va deixar de les seves tres jornades andorranes. Res que s’allunyi gaire de la visió estereo­tipada d’il·lustres viatgers que l’havien precedit –els Regnault, Vuillier, Cunninghame, Wright, Brutails, Spender– i que van trobar exactament el que havien vingut a buscar: misèria, brutícia i ronya, molta ronya. Als antípodes de la visió rousseauniana que s’enduran Deverell, Bart Kenney o Lucia Purdy. Com diu Galves, li hem d’agrair que ens estalviés la tediosa descripció de les institucions locals. Això sí, conclou el català sense contemplacions, a Gide “no li interessa el que veu”, i el relat andorrà “no el qualifico de banal perquè no digui coses boniques sobre les valls, sinó perquè estripa sense dir res amb cara i ulls”. Res, afegim-hi, que no ha­guéssim llegit unes quantes vegades abans que ell. Calia, André?

Andorra
bibliofília
Gálvez
Galves
Gide
Nobel
Retour de l'URSS
Viatgers
1910
Purdy
Vuillier
Deverell
Spender
Regnault
Kennedy
Kirkup
Número de vots: 172
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic