Hi va haver una vegada un visionari que es deia Jordi Gigó (Casablanca, 1945-Andorra la Vella, 1991) i que somiava a veure el seu país convertit en plató cinematogràfic. Òbviament, no se’n va sortir. Ni ell, ni nosaltres, perquè quatre decennis després continuem exactament al mateix lloc, o no-lloc, tot i que tenim un festival com Ull Nu i un grapat de creadors que es dediquen de forma més o menys professional a l’audiovisual. Però sí que va tenir temps de deixar una obra considerable –tres llargmetratges, dos documentals i mig centenar pel·lícules en 8 mil·límetres per a la productora italiana For-Films– que el converteixen amb totes les de la llei en el pare del cine andosí. Més aviat oblidat, perquè avui pocs se’n recorden i menys encara serien capaços de citar-ne algun títol, però el primer dels nostres cineastes.

Ho sosté Andrea Sánchez, que és de les poques persones que n’ha estudiat la trajectòria –la de Gigó i la de Rosa Mari Sorribes, la seva dona, que li feia de guionista, de productora i, si calia, de figurant– i que li va retre homenatge a Frialdad, curt de ficció experimental inspirat el El espectro de Justine (1986) –el tercer i últim llarg de Gigó– que el 2024 es va endur el premi al millor guió d’Ull Nu i que es projecta divendres a la Casa Rull de Sispony. És El espectro de Justine una pel·lícula maleïda, com d’altra banda tota la carrera del nostre home d’avui, que no es va arribar a estrenar comercialment. Sorribes en conserva 10.000 metres dels negatius originals, que es van digitalitzar a l’Elías Querejeta Zine Eskola de Sant Sebastià, on estan avui dipositats. L’única còpia sencera, muntada en negatiu i amb el positiu corresponent, es conserva a la Filmoteca de Catalunya. Vagament inspirada en la novel·la eròtica del diví marquès de Sade, explica la sensacional peripècia d’una actriu que acaba posseïda pel personatge que interpreta, que no és altre que la Justine del títol. Tot això, amb un elenc de primera fila –María Elías, Toni Isbert i Mercè Fillola, i en escenaris majoritàriament andorrans que Sánchez revisita a Frialdad. El espectro de Justine, diu, és la primera coproducció andorrana oficialment reconeguda, “i forma per tant part de la nostra història i de la nostra memòria col·lectiva”.

A Filmoteca Española s’hi conserva una altra còpia de La perversa caricia de Satán, el primer llarg de Gigó, rodat el 1976, protagonitzat per Silvia Solar, María Silva i Evelyne Scott, pura sèrie B que combina el terror gore –zombis, possessions, telequinesi i anar fent– amb un erotisme descarat, pensin que estem als inicis del destape, amb nus integrals que no van passar la censura: se’n va haver de muntar una versió soft, i a l’estranger es va estrenar amb el sonor títol de Devil’s Kiss. La filmografia de Gigó es completa amb Porno Girls, rodada l’any següent en 35 mil·límetres, que va firmar amb el pseudònim de George Lewis, que va tenir una discreta carrera comercial i que als 80 va viure amb el VHS una segona joventut, amb el metratge repartit en dues cintes de títols explícits, Amores profundos i Trampa para una Call Girl.

Dit així al profà li podria semblar un balanç discutible. No a Sánchez, que considera “fonamental”, diu, “conservar i recuperar aquest patrimoni, una feina que hauria d’assumir l’Arxiu Nacional: són obres que permeten fer-ne relectures des del present i obrir nous diàlegs amb el passat. Preservar-les és una obligació perquè, si no ho fem, no perdem només unes pel·lícules, sinó també una part del nostre patrimoni cultural i de la nostra identitat cinematogràfica”.

Respecte al valor artístic, tampoc es mossega la llengua: “Estic molt a favor del que significa la Sèrie B: eren pel·lícules valentes, experimentals i originals, fetes amb pocs recursos però amb molt d’enginy. El espectro de Justine forma part d’una tradició que sovint ha estat marginada però que ha aportat moltíssim al cinema”. I reivindica la primera etapa de Gigó, amb Porno Girls, obertament pornogràfica, i La perversa caricia de Satán, el que aleshores s’anomenava cine S, “pel·lícules eròtiques que jugaven amb l’exhibició del cos i amb les transgressió de les normes morals de l’època, però que no eren pròpiament pornogràfiques”, reclama posar-les dintre del seu context polític, social i cultural”.

Doncs aquest és el subtext de Frialdad, protagonitzada per Elena de Santiago, que desperta el fantasma de Justine, queda posseïda per la pel·lícula i recorre quaranta anys després els escenaris on es va rodar. Des de l’estrena s’ha projectat a una desena de festivals, i és una estupenda excusa per descobrir Jordi Gigó, el nostre primer cineasta.