Això passa amb el personatge que avui posem en escena. Una escena que ell va omplir, decidit des de ben jove a ser actor contra la voluntat del seu pare, que el volia a la vora perquè continués el reputat negoci de vins i fruita en conserva que va crear a Narbona. També a Narbona va néixer, el 19 de desembre del 1931, Gil Jean Paul Vidal Deaumond, hereu del canillenc Paul Vidal i Diva Deaumond, dentista de professió. El pare el va inscriure al registre a Andorra i li va transmetre la nacionalitat andorrana. Però si el busqueu a les xarxes trobareu “el francès Gil Vidal...”. Només el Diari de Tarragona li reconeix i li atribueix la nacionalitat andorrana. 

Agafem-lo com a nostre, un andorrà lluny del poble, un més... Instal·lat a París per fer els estudis, va cridar l’atenció dels seus professors: era un jove atractiu, ben plantat, ros amb els ulls clars, d’una gran simpatia i talent. Això va fer que quan els demanaven algun estudiant per fer de figurant o per sortir en una fotonovel·la, el seu nom sempre aparegués a la llista dels seleccionats. I, gràcies a les fotonovel·les, va començar una carrera fulgurant. Potser pensareu que això de la fotonovel·la és una cosa tronada, però als anys 50 i 60 eren un trampolí cap a la fama. Sofia Loren, Gina Lollobrigida o Marie-José Nat, entre d’altres, van començar també fent fotonovel·les. Els productors de cinema els anaven a buscar per a les seves pel·lícules després d’haver-los vist a la fotonovel·la. I així va començar el Gil.

Ben aviat va fer el salt al cinema. I és gràcies a l’aparició a la portada de la revista Cinémonde, amb una jove i desconeguda Dalida, després que es filmés a Egipte la pel·lícula Le masque de Toutankhamon, que els realitzadors el comencen a sol·licitar. 

El mateix any 1955, Marianne de ma jeunesse, una comèdia dramàtica francoalemanya, el fa introduir-se en el setè art com a Manfred, un adolescent romàntic que troba en una granja de Baviera una jove amb un estrany destí.  

El 1956 representa el paper d’un professor brillant que acaba treballant de porter en un palace de Montecarlo després de ser calumniat per un grup d’alumnes. Annie Girardot fa el rol de la seva amant a L’Homme aux clefs d’or.

Continua tenint una bona ratxa i el 1957 interpreta un drama social, Filles de la nuit, i À pied, à cheval, en voiture. En aquest moment se’l considera un rival potencial d’Alain Delon, però ben aviat Delon passa al davant.

Gil Vidal, tot i la seva carrera cinematogràfica, va ser home d’escenari i el Théâtre Mogador era la seva segona casa. Hi va representar obres de teatre, però sobretot va destacar pel seu paper en un espectacle musical: l’opereta Sissi, future impératrice, en què representava el jove emperador Francesc Josep d’Àustria. I és que Gil Vidal va tocar moltes tecles en el món de les arts escèniques, i una d’aquestes va ser la música. Tenia un gran talent com a poeta i lletrista, i componia també música per a les seves cançons. Va editar uns quants discos amb els segells Edigsa i Decca, entre els quals trobem Andorra canta amb els títols M’he de beure la mar, Per un amor, Un joc i Els texans d’En Jep, escrites i interpretades en català i À travers Paris, Va, Le passé i L’amour perdu, fetes realitat gràcies a la insistent demanda del nostre estimat William Danjon, amb qui l’unia una gran amistat.

Van sol·licitar-lo des de Hollywood en un moment en què la seva carrera a Europa pujava en picat, però en aquell moment va refusar per no deixar la seva parella sentimental i es va estimar més quedar-se a París.
Anna Magnani en va ser la parella filmogràfica durant el seu període de treball a Itàlia. Junts van interpretar un reconegut film, Le magot de Josefa.

Va acabar la carrera interpretant films espanyols durant els anys 70, moment en què, després de la mort de Franco, el cinema a Espanya va començar a obrir-se a noves propostes més properes a la filmografia europea, lluny dels tòpics castissos, rurals i familiars. La seva bona presència el va fer despuntar al costat d’actrius de gran bellesa, com Nadiuska, a l’època del  destape.

Al final de la carrera passava temporades a la seva casa d’Andorra la Vella, que es diu... ho endevineu? Les clefs d’or. O a Miami Platja, on tenia una casa rèplica de la de Kim Novak a Hollywood, ja que la seva amistat va fer que li regalés els plànols de la construcció per fer-la ben igual. I també va viure a París, on va traspassar el 2 d’agost del 2014.

I si voleu saber-ne més o si voleu sentir-lo cantar, podeu pujar a la Biblioteca Nacional a la recerca d’aquesta informació.