Roda de premsa d'urgència convocada divendres al migdia al lloc dels fets, l'Espai Caldes, per intentar apagar l'incendi encès el vespre de dijous amb  la cancel·lació una vegada inaugurada de La censura és la comissària d'aquesta exposició, un dels actes centrals del 20è aniversari del CAEE. El motiu ja el saben: a la cònsol li va semblar que exposar una portada del Charlie Hebdo amb la caricatura de Mahoma posava en risc la seguretat pública i va decidir despenjar l'obra, el comissari de l'exposició s'hi va negar i l'exposició va cabar tancant, cancel·lada, tres hores després d'obrir al públic. Després d'intentar silenciar primer els periodistes presents a la inauguració i després els directors dels mitjans de comunicació. Responsabilitat política? Censura flagrant? Amateurisme absolut? En realitat, importa poc, perquè l'incendi estava ja fora de control i la polèmica havia traspassat fronteres: La Vanguardia, TV3 i altres mitjans catalans i espanyosl es van fer ressó del cas i si Gili pretenia minimitzar i invisibilitzar l'ensopegada, va provocar just el contrari. Va fracassar estrepitosament.

La mateixa cònsol ho tenia clar: "Sí, ahir vaig censurar la censura, és veritat, sí. Però deixeu-me fer una mica de cronologia prèvia: amb altres accions hem demostrat que ens agrada fer rumiar la gent, hem sigut agosarats amb altres coses, pensem que s’ha de ser valent i que s’ha de generar debat." Fins que ens hi juguem alguna cosa més que les paraules, això ho diem noslatres, i aleshores el debat ja no és tan necessari i potser no toca ser valent sinó covard. 

Ca lreconèixer que Gili va fer un exercici d'honestedat: "Personalment no sabia que hi havia l’obra aquesta, que no cal dir quina és perquè penso que ho sabem tots. Jo aleshores no ho sabia, aquestes coses passen, un cònsol no pot saber tot el que passa en un comú gran,  on hi ha coses que se li escapen. Ho lamento profundament perquè va generar molt de malestar, perquè una exposició que es desmunta a l’últim moment no és una situacio còmoda ni agradable ni per al meu equip ni per al col·leccionista ni per al museu." Però de seguida es va començar a enreedar i a contradir: "Sabia que exposaven obres sobre art prohibit però no he anat mai al museu. Si m’hi deixen entrar hi aniré amb molt de gust. Sabia que eren provocadores, que toquen temes com el franquisme i la monarquia espanyola, cosa que em sembla molt bé perquè estic a favor de la llibertat d’expressió i del diàleg, de fer rumiar la societat. Però la veritat és que no sabia massa què em trobarai. A les sis em miro el que he de dir a la inauguració. En aquell moment demano una relació de totes les obres. Quan veig l’obra en qüestió reacciono el més ràpidament possible."

Disjuntiva falsa: seguretat o llibertat

Si les obres toquen amb més o menys irrreverència temes com el franquisme o institucions com la monarquia espanyola a la cònsol li sembla sensacional perquè ella està naturalment a favor de la llibertat d'expressió. Si toquen temes com l'islamisme radical ja son figues d'un altre paner. Per què? "Conec molt be la cultura francesa, he viscut molts anys a França i soc professora en excedència del sistema francés, sé què va pasar amb aquesta qüestió a França. A partir d’aquí, diàleg, sí, debat sí, però no a qualsevol preu. Prefereixo censurar que anar a un funeral, perquè els atemptats terroristes els hem tingut al costat de casa, a Cambrils, a Barcelona, a Atocha. A França va haver-hi l’atemptat de Charlie Hebdo, es va matar uns caricaturistes i el 2021 es va decapitar un professor que havia parlat uns dies abans d’aquesta qüestio als seus alumnes a classe d’història. Provoca una reacció radical i el decapiten. És un tema molt delicat si s’ha de representar o no la figura de Mahoma." La disjuntiva és falsa: no hem d'elegir entre seguretat i llibertat d'expressió. L'una i l'altra son inseparables, i un Estat de dret ha de protegir l'una i l'altra, no l'una o l'altre, si no vol deixar de ser precisament això: un Estat de dret. Per no parlar que no "es va matar uns caricaturistes" ni "es va decapitar un professor" sinó que uns terroristes islamistes van assassinar a sang freda uns ciutadans indefensos.

Gili va intentar vincular la seva decisió a la imminent inauguració dels Jocs dels Petits Estats i del "context internacional", i contraposa de nou falaçment les conviccions personals a la seva responsabilitat com a màxima autoritat comunal: "En aquell moment no hi penso, però es un tema d’imatge del país de portes enfora. Prenc la decisió que prenc vist el context internacional, que a França hi ha decretada una alerta terrorista de 5 sobre 5, a Espanya, de 4 sobre 5, i no hem d’oblidar que un dels terroristes del 2018 havia passat per Andorra. A partir d’aquí com a persona tinc unes conviccions però com a política tinc unes responsbilitats i he de deixar les convicions de costat davant d’un bé superior que és la seguretat de l’Estat. Vaig considerar que no calia anar a buscar el que no teníem i que no em volia arriscar que es vessés ni una sola gota de sang." Tot això, diu, amb el vistiplau del servei d'ordre i l'aquiescència de l'Executiu: "Vaig parlar amb la policia i em recolzen, hem fet el que havíem de fer, em diuen. També vaig informar Govern de la meva decisió. I de nou contraposa seguretat i llibertat, com si fossin conceptes excloents: "Ahir tenia un dilema: soc anticensura, m’agrada afrontar les coses, fomentar el debat sobre quina societat volem, defensar la llibertat d’expressió, però tinc clar que primer va la seguretat ciutadana i després la llibertat d’expressió." És el somni de qualsevol autòcrata: justificar per motius de seguretat la retallada drets i llibertats considerats un luxe prescindible, potser un capritx petit burgès i liberal. Imaginin si una cosa aixi la fes Trump, Milei, Orban o Meloni. A la Rússia de Putin és el pa de cada dia.

Respecte a les gestions per salvar l'exposició, l'acord era naturalment impossible: com havia d'assumir el comissari d'una exposició sobre la censura que li retiressin una obra per molesta o incòmoda: "El museu em va dir que una exposició és una unitat íntegra, tal com l’ha concebut el comissari, jo pretenia mantenir l’exposició sense l’obra i ells diuen que no, entenc la seva posició, el debat era o tornar a posar el quadre o desmuntar l’exposició. I desmuntem." I tot això, en una deicisio presaa contra el rellotge, en petit comitè i que espera que li validi la pròxima junta de Govern: "Vaig parlar amb el conseller de Cultura, amb el personal del departament i amb la cap de comunicació, no vaig tenir temps material de parlar amb els altres consellers. Potser no hauria passat res si l’haguésim deixat però vaig preferir cancel·lar-la. Ho vaig parlar amb el conseller i crec que tinc el suport de l’equip comunal. Ho comprovarem dilluns".