S’ha convertit en gairebé un hàbit la novetat anual d’Albert Ginestà, des dels ja llunyans inicis amb Suite eterna, el 2008 i a quatre mans amb l’aleshores també debutant Iñaki Rubio, fins a la hiperactivitat dels últims temps, que surt a novetat per curs. I sempre, amb una decidida vocació transgressora, que no es conforma a cultivar rutinàriament la novel·la de gènere, i un gust declarat pel costat fosc de la vida quotidiana. En fi, que Ginestà es va endur l’últim premi de contes i narracions de la nit Literaria amb Inconfessables, cinc contes que tenen com a fil conductor, diu, fets traumàtics dels quals difícilment accedim a parlar en públic, des dels abusos sexuals fins a les addiccions i que ara veu la llum gràcies a Llamps i trons: “Aquesta part secreta que tots tenim, que ja he tocat en altres obres meves que m’interessa especialment explorar”. De nou, amb una particular arquitectura que fuig del relat telegrafiat i previsible i amb què pretén a la vegada divertir-se i sorprendre el lector. Ginestà retorna així a la distància curta després de dues novel·les (Un mar de secrets i Quadern blau) i com qui diu a casa, perquè el 2010 i el 2019 ja havia guanyat aquest mateix premi amb I.reals.
