¡Qué solos se quedan los muertos! Ho deia Bécquer, que consti, i per alguna inoportuna associació mental em va venir aquest vers al cap mentre esperava que Pere Tomàs i Elena Santiago irrompessin a la improvisada platea de La Trenca i prestessin de nou i per un dia veu als personatges de Un any de la nostra vida, l’obra que va escriure, produir, dirigir i estrenar el novembre del 2013 a Les Fontetes. Potser ho recorden, perquè hi va fer sis plens en sis nits consecutives, ens atreviríem a dir que una fita inèdita al nostre teatre i que difícilment tornarem a veure. Va ser l’“obra de la seva vida”, en paraules de Manel Fernández, el germà del Sinquede. I això és molt dir en un home que va viure absolutament entregat a la seva dèria, que eren naturalment els escenaris: “Sempre deia que el seu amor pel teatre estava per sobre de totes les coses, i en puc donar fe”. Per això tenia especial sentit que vuit mesos després que ens deixés, el 28 de novembre passat, amb nocturnitat i traïdoria, familiars i amics el recordéssim amb motiu de la publicació de la versió dramàtica de l’obra, una aventura editorial que devem a la constància de l’editora Fabiola Masegosa, que en firma l’estudi preliminar.

Va ser un acte íntim, emotiu i auster, en què el Sinquede, contra el que deia Bécquer, no va estar sol, sinó molt ben acompanyat. Ell, que sentia al·lèrgia instintiva a la pompa, a la circumstància i la mel ensucrada, va ser recordat i evocat com li hauria agradat: a través de la seva obra, amb la lectura dramatitzada de fragments de Un any de la nostra vida, a càrrec de Tomàs i de Santiago i, de fons, la cèlebre sintonia, “Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra”, amb la veu i la cantarella de Carmen del Monte, la locutora estrella de l’emissora als anys 50. “Estic convençut que al Xavi li hauria fet feliç veure-la publicada, i li faré arribar a través dels somnis i allà on sigui el que ha passat avui a La Trenca, tot i que com bé sabeu ell no era el que en diríem precisament un creient. Era, això sí, una persona compromesa, que ho donava tot... si li queies bé, perquè si no la cosa podia ser molt diferent”.

La notícia de la nit la va donar Tomàs: un grup d’amics i de col·legues del Sinquede han posat fil a l’agulla per preparar un espectacle que en repassi la trajectòria vital i teatral, a partir dels personatges que van marcar la seva vida escènica. No hi ha calendari, més enllà que s’hi posaran després de l’estiu, però seria el millor homenatge imaginable, després de la publicació del llibre, per a un home que va debutar als escenaris el 1978 i a la seva Seu natal, amb l’Esquella de la Torratxa, una aventura que com explica el mateix Pere Tomàs al lluminós pròleg de Un any de la nostra vida es va allargar als anys 80 amb estrenes com Deixeu-me ser mariner, de Serra i Fontelles; 1900, peces curtes, sobre contes de Txékhov, i Una cara nova, de Dario Fo. L’etapa andosina l’enceta el 1990, quan s’incorpora al repartiment de El bon doctor, de Neil Simon, al Taller de Teatre del Govern, i a partir d’aquí es va prodigar amb Somhiteatre i l’Aula, en obres epifàniques del teatre andorrà contemporani com Sopar a quatre mans, El xal, El casament dels petits burgesos, El sac i la biga, Godot arriba, El Pirineu que no va veure mossèn Cinto i les Farses medievals... En aquesta última hi va brodar el paper del pagès d’Arfa, molt possiblement la llavor del Sinquede, que es va convertir en el seu alter ego i amb què es va acabar mimetitzant els últims anys.

El teatre va ser la seva vida, però també va fer incursions a la televisió i al cine (Entre el torb i la Gestapo, La Sucursal, Amor idiota, Les aventures del Superventura), i el 2016 es va incorporar a la plantilla de sospitosos habituals de la secció d’Opinió d’aquest diari: en vuit anys va publicar un centenar d’articles més aviat viperins on no tenia manies a assenyalar amb nom i cognoms els culpables de la inquietant deriva que, en la seva opinió, havia agafat el país.

Qualsevol excusa és bona per recordar un amic que se n’ha anat, i més ara que fins i tot ha tancat la pizzeria que va succeir la Minjadora que els últims temps va regentar a les Arcades. I llegir Un any de la nostra vida ens pot fer més breu l’espera, mentre no arriba l’homenatge promès per Pere Tomàs. També poden recuperar al YouTube el pòdcast amb què durant uns mesos va amenitzar els esmorzars d’aquest diari, que comentava puntual cada matí i que començava així: “Goita què diu avui el Bondia”.