Per als nostres estudiants: quines qualitats ha de tenir una veu per aspirar a dedicar-se  al cant de forma professional?
Prepara’t per ser un emprenedor. Aquest ofici consisteix sobretot a saber com alimentar la teva flama creativa. Si aconsegueixes mantenir-la encesa sempre acabaràs trobant la forma de compartir el teu art, sempre acabaràs trobant el teu públic i cada escenari es convertirà en la teva casa, encara que estiguis lluny de casa.

Què compta més, a l’hora de la veritat, talent, disciplina, les hores que hi poses, la perseverància, la sort, els contactes?
La perseverància i la disciplina són fonamentals. Quan les coses es posen lletges i et donen carbasses –perquè no hi ha res que valgui la pena que no t’acabi ensorrant en algun moment– serà la forma com et recuperis el que t’acabarà convertint en la persona que vols ser. I aquesta serà la persona que sabrà sortir-se’n quan els contactes no funcionin, la fortuna s’acabi o et venci el cansament. El talent!? Mireu, amics, sou molt més que el talent que pugueu tenir. Cadascú de nosaltres és un ésser humà gloriosament complet, amb moltes coses per oferir. No permetis que els dons que t’han tocat a la rifa t’impedeixin explorar noves formes d’aprendre, tant sobre tu maeix com sobre els altres.

Quines eren les seves cantants de referència quan estudiava?
Moltes. Victoria de los Ángeles, Kiri te Kanawa, Leontyne Price, María Callas, Montserrat Caballé... Això, entre les grans estrelles que han passat a la història. Però també aprenc molt dels col·legues amb qui treballo avui. María Callas deia: “No importa que un cantant sigui bo, regular o dolent, perquè sempre en podràs aprendre alguna cosa. I això és exactament el que he fet. He après de tots, d’uns, com respirar; d’altres, com frasejar; i dels de més enllà, com superar-me.

El seu primer amor va ser Mozart; el segon i el tecer, Strauss i Mahler. Què tenen ells que no tinguin Verdi, Bellini, Rossini i companyia?
Aquesta pregunta és com si et demanés per què t’enamores de qui t’enamores. No hi ha cap raó objectiva perquè Mozart, Strauss i Mhaler haguessin de ser els meus introductors a l’òpera. M’estimo tota la música, però els meus primers amors no deixaran mai de ser-ho. El meu gust pot evolucionar, i créixer les meves habilitats com a cantant. Però cantar Mozart és per mi com tornar a casa. Les seves frases, com abraçades plenes d’amor i de bondat. Sempre voldré tornar a un lloc tan acollidor. Dit això, estic oberta a explorar altres músiques, i és el que estic fent.

Els seus papers preferits, a banda de la Sophie de ‘El cavaller de la rosa’ i de la Liu de ‘Turandot’?
La comtessa, de les Noces de Figaro; Madame Lidoine, de Dialogues des Carmélites, i Anne Truelove, de The Rake’s Progress.

Com se sent més còmoda: davant d’un públic apassionat que expressa les seves emocions o davant d’un de més circunspecte?
No em correspon a mi jutjar com respon l’espectador a allò que li ofereixo. Només puc oferir el que tinc, i com el públic s’ho pren és cosa seva. No demano més que la resposta es basi en la seva autèntica reacció. Tinc ganes de saber què passarà demà [avui, per a l’espectador] al Tetare Comunal.

La millor nit a l’escenari?
He estat lluitant amb l’ansietat. El meu estimat amic Antonello Manacorda, meravellós director d’orquestra, em va convidar a cantar a Salzburg, era un concert d’estiu, amb ell i l’orquestra Mozarteum. Estava espantadíssima, però em va recordar molt oportunament que cantar al costats d’amics i de persones que estimes, i amb més persones estimades entre el públic, només pot ser considerat un regal que no tothom té la fortuna de tenir. I aquí és on s’acaben totes les pors. El resultat va ser una vetllada potentíssima on va brillar tant l’amistat com la música. Ploràvem quan vam sotir a saludar el públic, perquè vam actuar amb el cor a la mà i vam rebre bondat, moltíssima bondat com a recompensa.

Quins reptes té al davant?
Els de qualsevol persona: com seguir avançant en la vida amb gràcia i amb amabilitat quan tantes coses al món ens poden fer caure de genolls i dir: “No puc més”. Tots hem de trobar la manera de ser resilients. Tinc la sort que la meva feina transcorre al lloc on viu l’esperança, aquest és el meu suport i la meva esperança és poder-hi portar com més persones millor. Si actues amb elegància i amb amabilitat no hi ha quasi res a què no li puguis fer front. 

Per què ha triat Mozart, Schubert, Clara Schumann, Richard Strauss, Amy Bach i John Carter per a la vetllada d’avui?
M’agrada retre homenatge al llegat de la cançó, però també recordar-li al públic que part d’aquest llegat no sempre acaba sortint a  la llum. Per això m’encanta barrejar veus: masculines i femenines, blanques i negres. Tots som part del gran tapís  de la vida i com més hi reflexionem més llum aportem al nostre coneixement.