Gósol i la connexió andorrana

Es deia Teresa Roca, i el 26 de febrer de 1904 va ser citada per declarar davant del jutge de Lleida per un delicte de contraban. Suposat delicte, naturalment. Desconeixem si va ser tan imprudent per presentar-s’hi, ni quins eren els motius concrets de la citació –¿on va ser interceptada pels carrabiners? ¿Sola, o en companyia d’altres col·legues? ¿Quin gènere li van confiscar? ¿Era una feina habitual o esporàdica?–, però el cas de la nostra Teresa, veïna per a més senyes de la capital, només és excepcional perquè és l’única dona que s’ha pogut documentar en un món tan aparentment masculí com ho era el del contraban.

Entre la quinzena de contrabandistes que operaven entre la frontera i el Segre, de camí cap a Josa i Gósol, que al llarg del primer decenni del segle XX van merèixer l’atenció del senyor jutge hi ha altres tres paisans nostres: Amadeo Vila Rivas, veí de Sant Julià; Isidro Casany, també de la capital, i Valentín Riba, de Pal. No sabem com va acabar la cosa. La resta de presumptes contrabandistes, fins a arribar a catorze, són tots veïns de localitats de frontera. I tot plegat li serveix a l’historiador Carles Gascón per fonamentar l’íntima relació que als anys finals del XIX i principis del XX hi havia entre Andorra i Gósol.

Ho explica en un dels articles més suculents de la monografia sobre les Pageses d’Andorra publicada pel ministeri de Cultura, i amb la intenció d’aportar el context (diguem-ne) sociològic que expliqui i legitimi l’andorranitat de les Pageses de Picasso. La veritat és que no constitueix cap sorpresa la idea que els camins del contraban van servir al tombant de segle –i més enllà: recordin el cas dels passadors durant la II Guerra Mundial– com a nexe d’unió entre el nostre racó de món i Gósol, que era un altre raconet... relativament ben comunicat, perquè tenia l’estació de tren de Guardiola a unes hores de res a cavall de matxo. La novetat és que Gascón hi posa noms i cognoms –els de Teresa i companyia– i a més documenta mig centenar de confiscacions entre la frontera i el Cadí. Tot plegat li permet traçar un possible mapa de les rutes del contraban, que –proposa– sortien d’Andorra pel Ras de Conques, Arcavell, Bescaran, Perafita i la portella de Setut; travessaven el Segre per la palanca d’Alàs, el Pont de Bar, la Seu i Adrall, i confluïen al Cadí, “en un espai limitat per les poblacions de Gósol i Tuixén”.

Gascón conclou que hi havia unes relacions privilegiades, “basades en gran mesura en el contraban del tabac, que aprofitava l’existència d’una xarxa tradicional que antigament havia destacat per usos com el pas de bestiar i la comercialització de la sal de Cardona”. D’aquí que trobi perfectament raonable la presència a Gósol de les pageses andorranes que l’estiu del 1906 van servir de model per al jove Picasso, i que sense elles saber-ho es van convertir en protagonistes de la revolució cubista que el pintor estava covant: “Tindria lògica relacionar la seva presència a l’Alt Berguedà amb l’existència de l’esmentada xarxa de camins que comunicava aquest territori amb les valls d’Andorra.” Gascón parla, en fi, d’una relació “gairebé quotidiana” que es fa difícil ignorar, diu, “a l’hora d’explicar què feien dues dones d’aquella procedència de pas per Gósol”.

Vaja, que continuem sense saber del cert si les pageses eren o no andorranes. Però que hi havia andorranes a Gósol, segur. No és ben bé el mateix –i si repassen els esbossos amb dones de Gósol que Picasso va dibuixar aquell mateix estiu del 1906 comprovaran que les reticències de Palau i Fabre respecte a les nostres Pageses estaven més que justificades–, però tampoc no ens posarem ara llepafils. Andorranes: ¿per què no?