La seva Sara és una de les millors notícies de ‘El fred que crema’, i això és molt dir perquè n’hi ha unes quantes, de molt bones. Hi encarna una futura mare disposada a tot per salvar la criatura, que ha de lluitar contra els fantasmes familiars i contra el llop vestit d’oficial nazi que es cola a casa seva i li fa la vida impossible.

Coneixia l’epopeia dels passadors a la II Guerra Mundial abans d’embarcar-se a ‘El fred que crema’?
La veritat és que no, però tampoc em sorprèn que existís un grup d’homes disposats a arriscar la vida per salvar fugitius, ja fos per ideal o per diners. En el context bèl·lic personatges així quadren perfectament.

Sara s’enfronta a un oficial nazi, dispara una escopeta, fot fora de casa el marit... Una dona forta, empoderada, més d’avui que no de l’Andorra del 1943.
Al costat de la dona submisa que tots tenim al cap conviu una dona de caràcter, que tallava el bacallà, que és qui a casa decidia el que es feia i el que no. L’home manava de portes enfora. A dintre era una altra història.

Ha après alguna cosa de Sara? 
A esquarterar un conill, que no ho havia fet mai. Però això és el de menys. Sempre n’aprens, dels teus personatges, igual que els aportes detalls. I tenim coses en comú, més de les que l’espectador pot imaginar. Però Sara viu en un món i en un moment que òbviament cap de nosaltres ha viscut ni remotament. Una altra cosa és la manera de sentir i la de reaccionar. M’imagino perfectament actuant com ho fa ella en les duríssimes circumstàncies que li toca viure.

La maternitat la viu d’una forma instintiva i primària. S’hi identifica?
Més enllà de la maternitat, o potser fruit d’ella, hi ha l’esperit de supervivència, com en l’escena de la violació, on l’alternativa probablement és un tret al cap, la mort del nen i la captura dels jueus. Diuen que la maternitat és així, com allò dels tentacles que canta Rigoberta. Jo vull ser mare, tinc instint maternal, i puc empatitzar amb aquest amor tan animal que et fa estar disposada a donar la vida per la teva criatura.

Què li va costar més, del paper?
Algun detall de la trama. L’escena més complicada va ser una de les finals, quan ve l’Antoni, el meu marit en la ficció, i m’explica certes coses que no sabia. Se’m fa difícil, això d’haver de fingir sorpresa davant d’un gir del guió que el personatge figura que desconeix però que jo òbviament sí que sé. 

Tenia alguna referència, per posar-se en la pell de Sara?
No soc gaire de referències, la veritat. Sí que agafo gestos d’algun personatge, però no ha sigut aquest el cas.

Algun tret que no sortís al guió i que li ha aportat vostè?
Sara és en bona part una creació meva. El director em va donar molt de suport en les decisions que jo prenia i vaig tirar molt pel dret. Per exemple, l’escena de la violació: jo tenia molt clar que la volia fer tal com es va rodar, una escena dura, fins i tot violenta, sense arribar a ser en camp moment explícita. 

Per primera vegada els personatges del país parlen el català del país, no de l’Eixample, de Gràcia o de Sants. Li va costar, atrapar l’accent andosí?
Ho vaig intentar, espero que coli. I em va costar, eh! De fet, al principi en vaig ser molt reticent. Quedaven quinze dies per començar el rodatge, em van enviar alguns exemples del parlar andorrà i vaig trucar al Santi per dir-li que no hi comptés. Quan em va dir que el Roger és andorrà, vaig veure que no em quedava altre remei: no podia ser que ell sí que parles el català del país, i la seva dona, és a dir, jo, no.

Qui li’n va ensenyar?
Vaig demanar que m’enviessin àudios de tot el guió en andorrà, i me’l vaig aprendre així, directament. Quan vam començar a rodar, les tardes les passava amb el Roger practicant l’accent. Han passat quasi dos anys i t’he de dir que m’he oblidat del tot. Avui no passaria per andorrana ni remotament.

Una vegada vista, és una pel·lícula que vostè podria anar a veure?
Miro molt de cine, català i també espanyol, i m’imagino perfectament mirant El fred que crema encara que no hi sortís jo. 

Agustí Franch està indignat que no l’hagin nominat al Gaudí a millor actriu. Injustícia?
Aquí no hi ha injustícies, les injustícies existeixen, sí, però en altres coses. Som molta gent que ens dediquem a això, hi ha moltes i molt bones pel·lícules, aquest any, les actrius nominades les conec i les adoro, totes elles. El problema amb El fred que crema és que no s’havia estrenat quan es van decidir les nominacions. 

On la veurem, pròximament?
A Unicornios, opera prima d’Àlex Flora, a la primavera; després estrenaré Cuckoo, dirigida per Tilman Singer; i finalment Teresa, de Paula Ortiz, amb Blanca Portillo i Asier Etxeandia. No em puc queixar d’aquest 2023.