Guillem Tudó: “Escolteu Sinatra, no us perdeu una de les coses bones de la vida”

Escaldenc, 29 anys i professor de música. Però també, i sobretot, saxofonista i el més pròxim a un ‘crooner’ que ha donat la terra andorrana. Al desembre va publicar un primer EP i avui obre la Temporada de l’Auditori amb la Big Band Jazz Maresme. Una au raríssima en el nostre firmament. I ja per això val la pena prestar-li atenció.

A l’Auditori i amb big band. No s’està de res, vostè.
És una cosa gran, sí. L’havíem d’haver estrenat a l’abril i l’hem hagut d’ajornar no sé si tres o quatre vegades, ni me’n recordo. N’estic molt satisfet, i és el moment d’ensenyar-ho, per fi.

Després d’un any al forn, només pot sortir o bé o molt bé.
Pensa que amb el confinament no hem pogut assajar tot el que volíem, però avui no em queixaré. Avui toca passar-ho bé.

Per què amb una banda? I de jazz?
Penso que és anar un pas més enllà del que he fet ara, un projecte ambiciós que, a més, em pot obrir portes frontera enllà.

Amb una orquestra sempre és més fàcil camuflar els defectes...
El model en què ens hem inspirat, com és evident, és Sinatra, que també es feia acompanyar per una big band. En el nostre espectacle l’orquestra guanya protagonisme, toca tres temes sola.

Amb quin repertori ens sorprendrà?
Repassaré quasi tots els temes de l’EP i és clar, els grans clàssics de Sinatra, Bobby Darin i Michael Bublé. He intentat escollir un repertori diguem-ne comercial, que l’espectador s’hi reconegui.

Per a un públic maduret?
No necessàriament. Tinc alumnes que escolten Sinatra, i als que no els animo a descobrir-lo, perquè és la meva obligació intentar que no es perdin una de les coses bones de la vida.

Vostè mateix, d’on li ve la dèria per Sinatra i companyia?
Sempre he escoltat aquesta música, i m’hi sento molt bé interpretant-la. Crec que és l’estil que em permet transmetre més coses.

Cantarà? O només tocarà?
Sobretot catantaré –Fly Me to te Moon, New York, New York– però també tocaré –Blue Moon, Cheek to Cheek...

Versionar Sinatra comporta el risc d’estimbar-se.
Ell va portar aquestes cançons a un nivell sublim. El sentit de versionar-les és aportar-hi alguna cosa diferent, és clar. Per fer el mateix, em quedo a casa.

Fàcil, doncs: què hi aporta, vostè?
Un toc més modern, sense perdre l’essència de la big band. A l’estil de Michael Bublé, amb instruments i ritmes més contemporanis.

Podent-se dedicar a la clàssica, al baix, al funk, al metal, al pop, per què es va decantar pel saxo?
Hi vaig arribar després de provar piano, trompeta, acordió... I va ser un amor a primera vista. Amb unes poques notes vaig saber que era el meu instrument. I el professor, Efrem Roca, em va motivar moltíssim. Bona part de la culpa és seva.

Hi  ha precedents, d’un saxofonista que canti
La saxofonista holandesa Candy Dulfer, amb una dinàmica a l’escenari que em fascina, alterna cant i saxo i per a mi és un model.

Però no deixa de ser una combinació rareta, veu i saxo.
És com un plat: no el jutgis abans de provar-lo. A mi m’agrada tastar coses noves, i això és el que recomano a qui no em conegui: tasta’m.

No li han dit mai que triï, que no es pot estimar dos instruments a la vegada i no estar boig?
El saxo fa més temps que el toco i segurament el domino millor, com a mínim em fa menys por. La veu és un instrument difícil, delicat i complex. Però de moment insistiré.

No l’hem vist mai pel Sax Fest. Com és, això?
Quan estudiava hauria sigut el moment, però per preparar un concurs d’aquest nivell hi has dedicar moltes hores per competir de forma digna. Aleshores que hauria pogut no ho vaig fer i ara que m’agradaria no tinc prou temps.

Perdoni que li ho demani: avui quasi ningú publica discos. Per què vostè sí?
M’hi vaig llançar durant el confinament. Em vaig dir: “Ara que ningú no treurà disc, ho faré jo”. I no em puc queixar. Això no vol dir que doni l’esquena a Spotify i iTunes. S’hi ha d’estar. Però hi ha encara un públic, per als discos a l’antiga.