El FeMAP encara la recta final. S’acomiadarà amb dues propostes d’alçada: Gli Incogniti i el Bach Collegium Barcelona. Les dues formacions passaran pel Seminari de la Seu d’Urgell. Els primers, demà, amb un repertori basat en Händel i Telemann; els segons, dissabte, al mateix escenari
Divendres al vespre, a Estamariu i dins de la programació del Femap d’enguany, el nom de la formació convidada, Sweet Noyse, donava peu a un petit debat. Pot tenir gust el soroll i, per analogia, la música? O per dir-ho amb unes altres paraules, existeix alguna relació entre el gust i la música? Segur que coneixem algú que escau en la definició tenir un bon gust musical. Però el debat volia anar més enllà. Dins de l’església de Sant Vicenç, un valor segur dins del festival, l’anomenada flauta dolça, però també flauta de bec, ens oferia un nou argument. El so, suau, melodiós i calmat, fa la diferència amb altres instruments de vent més forts o estridents.
En iniciar el concert, els músics van anar incorporant-se a l’escenari, d’un en un. Primer el violí, que va donar pas a la flauta i el clavicèmbal per tancar amb el violoncel. Les obres triades de Georg Philipp Telemann van anar mostrant com es pot bastir un teixit sonor en el qual els instruments no deixaven mai de dialogar entre si. El públic, que omplia la sala, va poder assistir, per tant, a una magnífica tertúlia musical barroca, només interrompuda per algun tro, que semblava que volgués afegir altres arguments sonors. Ja en el bis, la formació es va tornar a desfer. Músic per músic, van anar abandonant l’escenari mentre deixaven als espectadors un gran regust musical.
L’endemà el festival es traslladava, gairebé traçant una línia recta, fins a Vilanova de Banat, al vessant nord de la serra del Cadí. Com acostuma a passar en els concerts que es programen en aquest petit poble, la proposta s’escapolia un xic de la línia més ortodoxa del festival. Per acabar-ho d’adobar, Romina Lischka, una de les intèrprets, es va indisposar els dies previs i va ser substituïda per un llaütista que tocava el llaüt àrab. La cantant, Ghalia Benali, va suggerir al públic que omplia l’església dedicada a Santa Cecília que es deixés portar per la música com si plegats, féssim una gran pregària, tot fent honor al títol proposat del concert Call to prayer.
Aviat vam poder somiar que la llengua àrab tornava a Vilanova, més de mil anys després. O si més no és el que hauria pensat un veí del poble que es va passar molts anys intentant demostrar que “els moros” havien arribat fins al seu poble, sense aconseguir-ho. El que sí que es podria demostrar, com canten els muetzins cada dia en milers de mesquites arreu del món, és que la llengua àrab tendeix a convertir la pregària en melodia. I per tal d’emmotllar-hi el públic, Ghalia Benali va mostrar que ens entendríem tot fent cantar el darrer mot del tema al públic –pam-pam– tot i no parlar la mateixa llengua. Així, a través de tonades repetitives i les lletres de mestres sufís, de mal traduir per a gairebé tothom, es va arribar a una comunió musical. El mantra final, dama daiman i el blues extra del encore, van arrodonir un concert del tot particular.
