Lizz Wright genera un gran magnetisme. El seu timbre greu de contraalt, sense entonació ni vibrato, poderosa i directa és una arma de construcció massiva. El seu eclecticisme pot molestar els més puristes del jazz, però li permet cantar sense problemes com ahir Bob Dylan (Every Grain of Sand), Esperanza Spalding (Jazz Ain’t Nothin but Soul), el gòspel-blues de Neil Young (Old man) o el sensacional How I Got Over de Mahalia Jackson a més dels seus temes propis com Walk With Me, Lord, The Time goes que tancava l'àlbum Shadow o Hit the Ground, que posteriorment recolliria i maltractaria (no podia ser d'una altra manera) Justin Bieber. Aquesta cançó era la preferida del pare de la cantant.

El tresor de Lizz és aquesta tendresa, la suavitat que embolcalla l'auditori. Té una veu prodigiosa i va oferir un concert intimista i espiritual que t'arrossega a una sensació de calma i de pau interior, com si estigués passant un àngel que de fet, és Lizz amb la seva imponent presència escènica del principi al final.

Ja l'inici, amb Nearness, era tota una declaració d'intencions. Cantant de manera solemne aquesta peça entre la sensualitat més mística i la més carnal era el preludi d'un gran recital. És una veu vella i nova capaç d'omplir qualsevol recinte i el colofó a un diumenge excel·lent amb Sixun.

Els vells rockers mai no moren,  segons Miguel Ríos, i hi ha grups de jazz-fusió, com els Sixun, que tenen més vides que els Rolling Stones. Pràcticament són els mateixos que van començar el 1984. Com aleshores, continuen bevent a les fonts de Weather Report i del Miles Davis de The Man with The Horn i segueixen amb la seva música alegre, festiva però amb una diferència: el seu mestissatge s'ha enriquit amb el pas dels anys.

I es nota a l'escenari el que havíem intuït en els discos i en Unixsity i amb temes com Very Sixun Trip i els ritmes caribenys, i els africans en un exercici d'energia comunicativa envoltada sempre de la seva marca de fàbrica: una capacitat d'improvisació col·lectiva quasi fusional que planta cara al pas dels anys i de les modes.

Perquè quan convé saben sortir de la seva teòrica zona de confort i se'n van cap al groove i el funk. El resultat és que el grup manté la tradició d'integrar cants sil·làbics sense paraules, cosa que contribueix a donar una identitat musical molt particular. Hi ha virtuosisme i compenetració i un equilibri entre el treball col·lectiu i el lluïment personal que sovint frega la perfecció. Més que una formació que es dedica a tocar jazz són una força creativa amb sis músics que sovint en semblen un de sol. Són efervescents, i dinàmics. Michel Alibo, va tornar a demostrar que és de les màquines de groove més temibles que hi ha actualment. Amb els Sixun en directe ens ve un record com el de la magdalena  de Proust. Tanquem els ulls i per uns moments pensem en el Black Market dels Weather Report amb Joe Zawinul i Wayne Shorter. El treball era pura fusió de jazz amb rock i un disc que ho va petar per allà l'any 1975 o 1976. Eh! i amb Jaco Pastorius al baix.

Els Weather Report van desaparèixer l'any 1986 però, de sobte, obres els ulls i allà hi ha els Sixun per demostrar que per a ells la fusió és eterna.