Presentar una mena d’autobiografia amb títols capitulars de to pretensiós inspirats en una manera de fer d’obres literàries de l’edat mitjana o el renaixement semblaria, d’entrada, més propi d’un nen repipi que ha anat a col·legi de pago i sent la sobtada necessitat d’emular els ídols que ha conegut a classe de literatura del Siglo de Oro que no pas d’un supervivent d’una agredolça –abans del desembarcament massiu del cerdo agridulce– dècada dels vuitanta al cinturó de la big city catalana. Ara bé, resulta que el conjunt va encapçalat amb referències directes al món quinqui i la trash tv. La cosa promet. Una promesa que ni és d’aquí ni és d’allí. Massa així per ser aixà; massa aixà per ser així. Pura intempèrie i espavil.
Els lectors li coneixíem a Txema Díaz-Torrent el vessant sorneguer pels articles que publica amb regularitat a la premsa andorrana, on hem pogut anar tastant gotes amargues de mala bava i humor negre que vam degustar en selecta tria al volum a quatre mans Perdoneu les disculpes (amb Bru Noya, sota el segell Anem, publicat el 2022). A Xarnego, Txema Díaz-Torrent goes solo i deixa que la vena de l’humor càustic se li unfli fins allí on li dona la real gana.
Ens ve a dir alguna cosa així com que va al seu rollo, que no ha de rendir comptes a ningú i es nota en un estil preocupat a produir a cada moment l’efecte precís que vol provocar en el lector gràcies a una tria lèxica selectíssima, tant pel que fa al lloc com el moment en què apareix el dard verbal exacte que requereix el context. Al mateix temps sap fer-nos creure que tot plegat és una cosa lleugereta i encara tirant a poca-solta. No fos cas que algú tragués el cap a la veritat.
Ens trobem amb un variadíssim desplegament de recursos lingüístics: language switch, hipèrboles, neologismes, derivats impossibles que fomenten la densitat del desbarre per pàgina. Molt catxondeo desmadrat, moltes cabronades més o menys hardcore protagonitzades per l’antiheroi del llibre. S’hi veu una tradició que podríem situar arrelada al Lazarillo per catapultar-se fins a Bruguera, Eduardo Mendoza, Daniel Ruiz o Santiago Lorenzo.
Tant d’artifici serveix de gaudi summament plaent per al lector. Però cap diminutiu estratègicament col·locat, cap gir col·loquial nostàlgic i graciós és capaç de camuflar la veritat. I la veritat és que Xarnego és bacallà del bo servit una estona abans de sortir el sol al pàrquing d’una rave. I és fruita fresca a les nou a l’after hours. I és carn a la graella que sagna veritat. Una denominació d’origen mostrenca que no es deixa camuflar per cap salsa ni acompanyament.
