Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Museu del còmic, Capitán Trueno, les Fontetes, Joan Pieras, Jabato, El corsario de hierro, Dani Futuro, Ambrós, Víctor Mora, Els plàtans de Barcelona
Andorra, Museu del còmic, Capitán Trueno, les Fontetes, Joan Pieras, Jabato, El corsario de hierro, Dani Futuro, Ambrós, Víctor Mora, Els plàtans de Barcelona

“...haz que gane el bueno”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Màximus

Doncs sí, el feliç esdeveniment va tenir lloc en algun moment de finals del segle XII, però vam haver d’esperar exactament fins al 1982 perquè Ambrós en dibuixés l’escena: Sígrid, l’estupenda princesa de Thule, amb els pits enlaire i compartint tàlem amb el Capitán Trueno, just després de fer-ho i sense cigarreta a la vista perquè –és clar– encara no s’havia descobert Amèrica. Mai abans –i mai després, que se sàpiga– havíem assistit a un episodi de sexe diguem-ne explícit com aquest, tot i que qualsevol lector de més de (posem-hi) 7 anys ho sospitava, que el Capitán i Sígrid s’entenien, i mira que n’havien tingut oportunitats: exactament 618, que són capítols de la sèrie original, més totes les versions, reedicions i homenatges que van venir després.

Doncs aquest moment epifànic –perquè ens revela la gloriosa humanitat del Trueno, fins aleshores un heroi literalment immaculat, sense passions ni debilitats conegudes– és un dels (molts) ganxos de Creador de somnis, l’estupenda exposició que el Museu del Còmic li ret a Víctor Mora, traspassat l’agost passat als 85 anys. Perquè la glòria se la va endur Ambrós, l’il·lustrador, però el Trueno és abans que res fill de Mora, el guionista i qui va convèncer Bruguera per provar fortuna amb aquell èmul hispà del Príncep Valent de Foster. Era el 1956, i fins aleshores Mora ho havia provat –sense gaire fortuna, sembla– com a il·lustrador, amb el Capitán Kerr.

Amb el Trueno, és clar, va donar la campanada, es va acabar imposant a il·lustres predecessors com El guerrero del antifaz i el va convertir en el personatge icònic de l’edat daurada del tebeo espanyol. Eren els anys centrals del franquisme, i té la seva gràcia perquè, recorda Joan Pieras, ànima i president de l’Associació del Còmic, Mora militava al PSUC. A les Fontetes hi ha reunit mig centenar de quadernets, planxes originals i portades del Trueno, és clar, i també d’algunes de les seves altres criatures: assenyaladament El Jabato (1958) i El corsario de hierro (1970), que repetien amb alguna variació la fórmula del Trueno –el primer, amb il·lustracions de Darnís i ambientat a l’època romana; el segon, de nou amb Ambrós i al segle XVII espanyol–, i també Dani Futuro (1969), sensacional sèrie de ciència-ficció amb dibuix de Carlos Giménez.

També novel·lista

Tot això està bé. Molt bé. Inclòs el cartell publicitari del primeríssim número del Trueno, ¡A sangre y fuego!, que va aparèixer el 8 de juny de 1956: “Portentosas hazañas de un caballero español de la edad media; un nuevo personaje de la popular colección Dan.” A 1,25 pessetes, per cert. Però els tresors de Creador de somnis són el grapadet d’originals d’Ambrós fins ara inèdits, des d’una falsa portada per a un episodi del Trueno que mai no es va dibuixar, La isla de Rapa-Nui, fins a un retrat de família dels personatges del Corsario de Hierro i una altra portada, aquesta de Carlos Giménez, per a una sèrie de Dani Futuro en format apaïsat que va durar exactament dotze números. També hi ha planxes de Les Inoxydables, aquestes de Víctor Mora, portades del gran Bernal per al Trueno Color i algunes exquisides rareses més.

¿N’hi ha per a tant? Tot això els sonarà a plistocènic als que han crescut amorrats a la Play; però per a les generacions nascudes abans dels 70, Trueno, Jabato i companyia formen part del panteó dels intocables. I amb un èxit de venda avui inimaginable: del Trueno se’n va arribar a fer tirades de 350.000 exemplars setmanals. A veure quin còmic espanyol d’avui s’hi acosta remotament! Doncs resulta que Mora va ser el pare. Ell els va crear, i Ambrós i Darnís els van donar forma. ¿Les raons de l’èxit? Per Pieras –a qui, per cert, va ser Trueno qui li va despertar la passió comiquera: exactament, amb el titulat El bólido flamígero– el secret és l’aventura pura que Mora li proposa al lector, amb uns personatges estereotipats –el prota noble i heroic, el xaval simpàtic (Sígfrid), el forçut ingenu (Goliath) i la princesa abnegada (Sígrid)–, unes aventures en què les coses acostumen a ser blanques o negres –i els bons, sempre els nostres– i, és clar, el dibuix d’Ambrós, senzill però eficaç. Un heroi, el Trueno, que tot i el claríssim compromís ideològic de Mora mai no es posa en política, “per molt que ara alguns el vulguin convertir en protosobiranista perquè du la camisa barrada: però són tres, no quatre, les barres del seu escut!”.

El vam tenir al saló del còmic, és clar, a l’edició del 2006 i amb motiu del 50è aniversari del Trueno. I molt abans també: el 1998 va rebre el Fiter i Rossell amb Carícies per a un desconegut: Mora també va cultivar una menys coneguda però també considerable faceta com a novel·lista, amb títols com Els plàtans de Barcelona i El tramvia blau. D’acord, però per a unes quantes generacions de lectors Trueno és el més semblant a la magdalena proustiana que ha donat el còmic espanyol. És sentir-ne el nom i tornar a la remota, confortable infància. Quina raó tenien els madrilenys Asfalto en l’estupenda tornada d’aquella pèssima cançó: “Ven capitán Trueno, haz que gane el bueno...” Que vingui, que vingui d’una vegada.

Andorra
Museu del Còmic
Capitán Trueno
les Fontetes
Joan PIeras
Jabato
El corsario de hierro
Dani Futuro
Ambrós
Víctor Mora
Els plàtans de Barcelona
Número de vots: 151
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic