Crítica de 'El fred que crema', a partir de demà als cines Illa Carlemany.
Recorden el personatge aquell de Woody Allen a qui li entren ganes d’envair Polònia cada vegada que escolta Wagner? Doncs amb Lars, l’oficial nazi que encarna Daniel Horvath i que s’erigeix en el dolent absolut de El fred que crema, es produeix un fenomen similar: des del minut u, quan protagonitza el primer (i únic) nu integral de la pel·lícula, cada vegada que treu la gepa ària per la pantalla t’entren unes ganes incontenibles d’agafar l’escopeta, el trabuc o qualsevol arma de destrucció massiva i engegar-li un tret al cap. Quina cosa més odiosa, mare meva. Segur que era un dels objectius del director de la pel·lícula, el català Santi Trullenque, que veu en Lars l’encarnació d’un arquetip absolut, allunyat dels nazis que habitualment pul·lulen per la pantalla gran. Doncs se’n surt, tot i que són inevitables les comparacions amb altres col·legues seus de ficció, des del coronel Hans de Malditos bastardos –a qui d’altra banda salvava un sentit de l’humor molt gamberro, a anys llum de l’estiradíssim Lars– fins a l’Amon Goth de La lista de Schindler, psicòpata amb qui comparteix l’afició al tir al jueu.
Amb tota la seva sobreactuació -l’abric de pell d’os que vesteix, el cavall negre que munta- Lars és un dels ganxos de El fred que crema. L’altre és sens dubte Sara, a qui dona vida Greta Fernández, protagonista absoluta d’aquesta història aparentment de passadors però que en realitat és un drama familiar, domèstic, endogàmic, d’un matrimoni de pagesos, l’Antoni i la Sara de cal Riot, que es veu obligat a acollir una família de fugitius jueus en plena II Guerra Mundial. Però aquest és només el teló de fons que desencadena la trama principal, el secret que lliga les dues famílies, la de la Sara i la de l’Antoni, i que la irrupció de la guerra, dels jueus i de Lars treu dramàticament a la llum. Les conseqüències són devastadores i acaben deixant el context bèl·lic que sacseja el món en un molt segon terme.
Aquesta era, sembla, la voluntat del director i del guionista i també productor, Agustí Franch, autor, ja saben de l’obra de teatre en què s’inspira la pel·lícula, però a la vegada descol·loca els que s’esperin trobar en El fred que crema una pel·lícula de passadors. De fet, fins i tot la subtrama que és en l’origen de tot plegat, l’evasió pirinenca i històricament documentada de dos matemàtics polonesos, Henry Zigalsky i Marjan Rejewski, que van tenir un paper clau en la desencriptació de la màquina Enigma, queda finalment desdibuixadíssima, i el cèlebre episodi del Palanques, reduït a l’afusellament expeditiu d’una partida de passadors en mans de Lars i els seus esbirros.
Vaja, que El fred que crema no és una pel·lícula de passadors, tot i que és inevitable la comparació amb Entre el torb i la Gestapo i el resultat és una golejada històrica. A favor de El fred que crema, és clar, perquè la pel·lícula de Lluís M. Güell era un despropòsit absolut, falsa com un duro sevillà, pur cartró pedra. El fred que crema és en canvi un digníssim llargmetratge amb personatges de carn i ossos, absolutament creïbles –amb l’alta excepció de Lars–, que tenen fins i tot el detall en absolut menor de parlar com els andorrans dels anys 40, i no com si estiguessin de copes en un bar de Gràcia. El treball d’art i l’esforç de producció són notoris, i no grinyola ni el vestuari ni l’ambientació ni les localitzacions. Els actors actuen, és a dir, es posen en la pell dels personatges, començant per la grandíssima Greta Fernández, una Sara que t’atrapa des de la primera aparició a la pantalla, futura mare amb l’única obsessió de no posar en perill el bebè que porta a la panxa, amb qui l’espectador va experimentant els cops successius de la trama, inclosa la brutal violació a la taula de casa, i que acaba convertida en una mena d’Eva redemptora d’un món on sembla que només existeixi el mal. De fet, ella mateixa, l’únic ésser íntegre i net de la pel·lícula, junt amb el mosso tarat de cal Riot (Albert Vilcan), acaba embrutant-se les mans en un final catàrtic com pocs.
Roger Casamajor és un molt convincent Antoni, el marit de Sara, amb qui comencem empatitzant però que acaba sent víctima del destí. Com Joan, d'altra banda, el germà de la Sara i antagonista de l’Antoni, un bon Adrià Collado. En papers menors hi trobaran actors nostrats, professionals i aficionats, des de Juanma Casero, Elisabet Terri, Irina Robles i Raquel López fins a Joel Pla, Pere Vilarrubla, Robert Lizarte i Domènec Bascompte. La conclusió final és que som titelles mogudes per unes forces superiors, diguen-ne passions, que algú –posem-li el nom de destí– fa anar a voluntat. Que com diu Lars en un dels seus sensacionals monòlegs, “todo el mundo se comporta según su naturaleza, no hay nada que hacer”, però que malgrat aquest negre panorama, sempre queda un fil de llum: el de Sara rebel·lant-se contra el destí, agafant-lo del coll per posar-lo del seu costat, prenent l’escopeta i matant el llop que ha destruït casa seva.
Trullenque volia fer, deia fa anys, quan va començar aquesta aventura, un western d’alta muntanya. És més aviat una tragèdia rural, per no dir-ne naturalista, amb aires grecs i ecos de Los vividores, per l’ambient gèlid, polar, que envolta tot el metratge. Li sobren potser un parell o tres de seqüències i un quartet d’hora, i li falten uns quants trets, tot i no ser, tornem-ho a dir, una pel·lícula d’acció. Però és molt més que un pur entreteniment, això ho poden dir avui molt poques pel·lícules, i els ecos perduren molt més enllà de la paraula “Fi”. A la preestrena d’ahir li seguirà l’estrena oficial, demà a Illa Carlemany. Vagin a veure-la perquè no han vist mai a la pantalla una Andorra com aquesta. Pocs haurien dit que aquella terra aspra i hostil podia ser escenari d’una història amb rivets èpics com la que protagonitza la nostra humil Sara, padrina andosina, des d’ara i per sempre al panteó de les grans Eves de ficció. Doncs sí: ho era.
