A vostès no els ha passat mai, quan naveguen per les aigües turbulentes i entre les espesses boires d'un somni profund, que de sobte agafen misteriosament consciència que estan somiant, que és com si haguessin saltat a l'altre costat del mirall i poguessin desplegar habilitats inimaginables en el món real? Que estan somiant, d'acord, però que  viuen dintre del somni com si estiguessin en plena vigília? Al meu amic Francisco, sí. És clar que a ell li passen coses portentoses i és l'única persona que conec que té records del futur. D'un futur vertiginós, perquè passarà d'aquí a milers d'anys, i l'únic que en coneixem –bé, que en coneix ell– són les ruïnes que queden de les megaestructures de civilitzacions que encara han de néixer però que ja sabem que han mort. Com aquelles naus espacials de la NASA del segle XXIV que diuen que han aparegut als fons de certa sima del Pacífic on portava mil·lennis enfonsada. Recordin Sphere, estupenda.

 De fet, diu que li passa sovint, i que aquests llimbs que recorden a l'estat de consciència alterada es poden entrenar. Ell ho fa. I el que hi veu –i el que hi viu– constitueix el punt de partida de la dotzena de teles que des d'avui mateix i fins al 25 de maig exposa al Mama Maria. L'exemple paradigmàtic és Y soñe que estaba despierta, obra excepcional, que evoca vagament Noia de la finestra de Dalí i en què per primera vegada en tota la seva trajectòria s'atreveix amb al figura humana. Una noia que s'acaba de despertar, que projecta per la finestra les imatges fabuloses que se succeïen al somni recent. Aquesta difusa frontera entre somni i realitat té un corol·lari a la vegada sensacional i inquietant, que és el que intenta plasmar Sánchez a les seves teles: i si resulta que el que entenem per realitat no és més que un somni que experimentem de forma tan concreta i tangible? La pastilleta de Matrix.
La sola possibilitat s'escapa a qualsevol intent de racionalització i probablement (o no) trobi algun dia resposta en els mars procel·losos de la física quàntica. Però tota l'obra del nostre home és també un intent de deixar constància dels viatges que cada nit emprèn per la cara B de la consciència. També els monòlits que els últims temps havien començat a brotar en la seva iconografia, que ara s'alcen amb un decidit protagonisme i que amenacen de quedar-s'hi, al costat dels pals de la llum, els fanals, les vies de tren i els derelictes ciclopis que li coneixíem. Li fascinen, diu, des del 2001 de Kubrick, amb aquella horda de micos que veuen literalment la llum quan entren en contacte amb aquella mena de tòtem extraterrestre. 

A més de la figura humana, Sánchez insisteix en aquesta col·lecció –dos anys de feina– amb el color que havia començat a explorar. De forma discreta, però, el vermell al tríptic Estructuras en el mundo de los sueños deseados –estances gegant i buides, restes de no sabem quins somnis megalòmans, una altra imatge recurrent– i el blau a Meditación sobre fondo azul i a La mística de la llum, tela absolutament excèntrica en la seva trajectòria perquè es tracta d'un paisatge amb tots els ets i uts –el llac segon de Tristaina– en aquell especial moment que comença a sortir el sol però la lluna encara no s'ha acabat de pondre i un bosc d'ombra recorre la superfície del llac. Que hi hagi (una mica de) color, blau, de nou, no vol dir que hagi renunciat al toc Sánchez, que no és altre que el carbonet i el blanc i negre. Perquè ja saben que més que pintar, Sánchez dibuixa; i que més que dibuixar, esborra, fins que se li apareixen les visions nocturnes a la tela.

Després hi ha La cara oculta i Organismo pétreo: una mena d'estructures cisellades per ves a saber quin cataclisme, potser el simple transcórrer dels eons, en què els cinèfils hi trobaran referències als xenomorfs de H. R. Giger i els més artístics, a les escales d'Escher. A ell la idea li va venir observant les onades que es formen en un llac quan hi llences una pedra i li recorden, diu, la particular i primigènica doble hèlix de l'ADN. Posades al costat de les reglamentàries megarunes, el resultat és altament inquietant. Però si n'hem de triar una, que sigui Paisaje onírico, les clàssiques muntanyes escarpades i un estol d'aus negres que volen al voltant d'un (altre) enigmàtic monòlit negre, com en una cerimònia xamànica.

Cada tela d'aquesta exposició és una finestra oberta a una altra dimensió. I Sánchez, que ja era el més metafísic dels nostres artistes, amb una vena Chirico, ara es revela també com el més esotèric, estil Blake: el mèdium que ens acompanya als pàrams oceànics dels nostres somnis. I dels malsons, també.