Hèctor Mas, cineasta: “Llavors no li posava nom, avui hi veig abús de poder i assetjament”

Tenia 20 anys, als matins estudiava al Col·legi del Teatre i a les tardes a la productora d’un dels seus professors. Un somni fet realitat. Fins que a la relació professional s’hi van afegir intents de “petons, carícies i abraçades” que es van repertir tot i les negatives explícites i que van acabar amb un atac d’ansietat que el va decidir a fer el pas: plegar. Han passat divuit anys, no li guarda rancor però ho explica ara, diu, per prevenir-ho.

Per què ha esperat quasi dos decennis a explicar-ho?
No és que m’ho guardés per mi. Ho vaig compartir en el cercle més íntim, perquè va arribar un moment que la situació era insostenible. Per què ho explico ara en públic? Perquè és la forma de prevenir-ho. Tant de bo llavors hagués tingut l’exemple dels estudiants de l’Institut del Teatre que es van atrevir a denunciar-ho.

Com ho va viure, vostè? 
Amb el temps que t’adones que no has de tolerar-ho. Però quan t’hi trobes i no tens referències ho atribueixes al tarannà d’aquesta persona, a un malentès, a una confusió que el porta a creure que les teves ganes d’implicar-te en un projecte professional són d’una altra naturalesa... Eren actituds que em feien sentir incòmode, però les acabava esquivant i tirava endavant. 

Es va allargar gaire?
Era l’últim curs al Col·legi del teatre, i vaig entrar a treballar a la productora de Ferran Audi. Van ser quasi sis mesos. Les coses anaven bé i m’hi sentia a gust. Imagina’t, la meva primera experiència professional. Però de tant en tant apareixia aquest costat fosc i em descol·locava. “Si li he deixat clar que no sóc homosexual i que no m’interessa aquest tipus de relació, per què no em deixa treballar normalment?”, em deia. Es va anar repetint fins que va arribar un punt que l’única solució era plegar.

Com ho definiria?
En aquell moment no li posava nom. Ho veia com una relació mal entesa, perquè jo tenia 20 anys, venia de ser alumne seu a l’escola i treballava per ell a la productora. Però ara hi veig clarament abús de poder, perquè la meva por era que si marxava d’allà per la porta del darrere ningú més em donés una oportunitat professional. I quan intentes abraçar, acariciar i besar l’altre una vegada i una altra quan repetidament t’han dit que no, a mi em sembla que s’acosta molt a l’assetjament. Va més enllà d’una relació mal entesa, d’una confusió. 

El creien, al seu voltant?
Els amics em deien que ho deixés, perquè patia. Però després era jo el primer que deia: “Tira endavant”. M’agradava, la feina. Però vaig acabar amb un atac d’ansietat i la meva parella d’aleshores em va dir que prou. Havia de tallar d’arrel, deixar la feina. Si no m’hi hauria deixat la salut.

Hauria disculpat un malentès, però no la insistència i la reiteració, i més des d’una posició de superioritat. 
Efectivament, no va ser un mal dia que pel que fos va pensar que podia anar més enllà i en acabat es disculpés pel malentès. Va ser reiterat, que no vol dir cada dia. Però s’anava repetint, jo el rebutjava i ell li treia ferro. I sempre amb el rau que potser no li havia deixat prou clar. Fins que al final veus que cada cop vol en més i dius: “Fins aquí”.

Al final serà la seva paraula contra la d’ell.
No en tinc cap prova més enllà de les meves vivències i del testimoni de les persones que tenia al voltant i que podien veure el meu estat emocional. També s’ha de dir que estic parlant exclusivament per mi, no li vaig veure fer a ningú altre. Però tinc la consciència tranquil·la, sé el que he viscut i explico el que vaig sentir i el que recordo.

Algun testimoni?
Era sempre en la intimitat, moments que ens quedàvem sols, si havia anat a sopar a casa seva la cosa al final derivava cap aquest costat més fosc. Però ni davant dels companys, ni d’amics ni de la seva parella va passar mai res. Sempre érem ell i jo sols.

Li ha passat en alguna altra ocasió?
Mai més. 

Va ser fora del Col·legi del Teatre, oi?
Així és. Fèiem classe al matí. I a les tardes vaig entrar a treballar a la productora, que tenia allà mateix, al Poble Espanyol. És clar, quan un professor a qui admires, cultíssim, interessantíssim, et proposa de treballar amb ell quan no has ni acabat d’estudiar, què has de fer? Amb els ulls tancats, i sense cobrar ni un cèntim perquè es tractava d’adquirir experiència, confiança, taules. Just en aquell moment començaven a preparar la primera pel·lícula que dirigia, Frost. Era un projecte gran. Dir prou en aquesta relació tòxica significava també renunciar a un somni.

Va tenir notícia que ho fes amb algú altre?
No ho sé. En el moment que vaig deixar la feina, el curs ja s’havia acabat i mai més no hem tingut relació. No li he seguit la pista ni he conegut altra gent que hi hagi treballat.

Eren habituals, situacions com aquesta? 
Com a mínim en aquell moment ningú no me’n va comentar res. Per això el que passava a l’Institut del Teatre m’ho ha fet recordar. Suposo que passa en tots els àmbits, però com ho coneixes més ho analitzes més de prop. “Això em sona”, vaig dir-me. Jo també he d’explicar el meu cas.  No per venjança, perquè no li guardo rancor, sinó per alertar que aquestes coses poden passar, i si hi ha algú que està passant per una situació similar, que la identifiqui clarament i faci el pas.

Li pot complicar la vida, per una cosa que va passar fa vint anys.
Llavors, què faig? Callo? Ho explico però sense donar-ne el nom? Penso que la gent ho ha de saber.