Per què cal un festival com Ull-Nu?

Els festivals, en general, ajuden a apropar la cultura al ciutadà i en el nostre cas concret, un gènere, el curtmetratge, al marge dels canals habituals.

I per què a Andorra?

El nostre país encara pateix un cert aïllament cultural, i Ull-Nu és una oportunitat única per mostrar no allò que la gent vol veure sinó el que des d’un cert coneixement del mitjà considerem que és interessant que vegi. Amb la vocació, a més, de potenciar la creativitat juvenil.

El curtmetratge, està condemnat a la perifèria, als marges de les matinades televisives?

El futur no és ni el cine ni la televisió, sinó en aquesta porta immensa que Internet ens ha obert de bat a bat. El festival va un pas més enllà perquè no només mostra sinó que pretén convertir-se en punt de trobada de tots aquests joves que comparteixen la dèria audiovisual.

Els creadors per sobre de la trentena, més que “joves” són ja granadets.

Posar l’edat màxima als 35 anys ens permet incloure professionals que han tingut un temps per treballar i fer un camí. Gent potent i que despunta; si els deixéssim fora, hi perdríem.

Els Pirineus d’Ull-Nu van des de Barcelona fins a Tolosa. Semblen els Jocs d’Hivern de Trias.

La Mostra era només andorrana; amb el Festival vam obrir-nos més enllà de les fronteres, primer als territoris estrictament pirinencs i després a grans centres urbans com Barcelona, Bilbao i Tolosa, que multipliquen exponencialment la matèria primera i també la repercussio. I tan de bo poguéssim anar més enllà.

De què parlem quan parlem d’“audiovisual”?

Les fronteres són molt difuses; en la meva opinió, fotografia, ràdio i evidentment televisió tenen cabuda en el terme audiovisual.

Un dissenyador, també?

No ho sé. Les barreres s’estan desdibuixant o, millor, redefinint. El que està clar és que posar-te fronteres molt estrictes juga en contra de la tendència actual, que és el llenguatge transmèdia.

Transmèdia, diu?

Sí. I m’explico: una sèrie com Lost no hauria tingut ni el mateix sentit ni la mateixa repercussió si no s’hagués generat aquesta comunitat de seguidors que consumeix molt més que la sèrie, que l’expandeix en una col·lecció de productes diferents.

Per tant, és possible que les cinc categories actuals creixin, en el futur.

Vam suprimir Publicitat i Temàtica esportiva, però en canvi estem rumiant com integrar les websèries. La idea és que si un format nou té sortida, val la pena portar-lo. El que no farem és tancar-nos de banda a les cinc categories d’avui.

Perdoni, però videoclip em sona molt a anys 80.

Perquè és quan es va produir l’eclosió del gènere. Però avui té encara més sentit perquè un artista ha de treure un videoclip a la vegada que la cançó per existir a les xarxes, per tenir-hi un recorregut i visibilitat. Pot sonar antic, però no ho és.

I el videoart?

És molt difícil de delimitar perquè val tot: posa una camera davant d’un arbre durant mitja hora, a veure què passa, i algú dirà que ha fet un videoart. El que tenim en compte és la intenció, la intuïció que allà al darrere hi ha un missatge, una reflexió, una intenció. Però per aquesta mateixa flexibilitat és probablement la categoria més difícil, i a la vegada on és més fàcil relliscar.

Amb el xup xup audiovisual que hi ha al país, sobta que aquest any només hi hagi dos representants locals.

Vam rebre més de 441 propostes i el territori és molt ampli. Que n’hi hagi dos que estan en la nostra opinió en un nivell competitiu té un gran mèrit si tenim en compte les nostres proporcions. Alguna vegada hem discutit si creem una categoria o un premi exclusivament andorrà. Però no creiem que sigui el camí.

Concórrer amb el documental 'Sergi Mas' hauria sigut... Estrany?

Crec que no és bo barrejar les coses. Hauria sigut estrany i també una mica trampós.

Quin és el futur del festival?

Com diu Simeone, "partido a partido". Si una cosa hem tingut clara és no estirar més el braç que la màniga: creixem, sí, però dintre de les nostres possibilitats. De moment, acabarem els tres anys de conveni, i després valolarem cap on hem d’anar.

Quin pressupost gestionen?

Sobre els 30.000 euros, i sense comptar les aportacions en espècie de patrocinadors i col·laboradors. Si ho haguéssim de quantificar, potser ens enfilaríem fins als 80.000 euros.

Del programa d’aquest any, què no ens hem de perdre?

La xerrada de demà amb DDT sobre efectes especials i maquillatge: el tema ja és llaminer, però és que a més són gent que treballa habitualment a Hollywood i que tenen un Oscar al sarró; tenir-los aquí és un privilegi. Ah, sí, i la cloenda amb Las Bistecs.

Han fet les paus, amb José Pozo?

No hem parlat però tampoc no estem enfadats. I el que ens interessa a tots és que les coses es calmin i es recondueixin.