Quatre anys ha trigat a aixecar el que considera la seva pel·lícula més personal. La van precedir ‘Impacto’ i el documental ‘Hand Solo’. Es presenta aquest vespre a Illa Carlemany amb els protes, Roger Casamajor i Laia Valle, i una taula rodona sobre els abusos sexuals en la infància.

És el curt que tenia al cap?
Absolutament. En realitat és el primer projecte en què he tingut el control absolut, de principi a fi, d’entrada perquè me l’he pogut finançar jo mateix gràcies, és clar, a les subvencions de Cultura, d’Afers Socials i l’Sdadv. Amb els mitjans de què disposava, que mai no són suficients, he pogut fer el que pretenia.

N’és també el guionista, el director i l’editor. Per abaratir costos?
És el que deia, volia tenir-ne el control absolut. Tampoc és res d’excepcional, tret de l’edició, que és menys comú però per a mi era més còmode, i com que durant l’any em dedico a editar esports, publicitats i altres feines, tampoc no és un procés desconegut. De vegades costa, però si s’ha de descartar un plànol per mantenir el ritme la pel·lícula, l’Hèctor editor s’imposa sobre l’Hèctor director.

L’origen del projecte és ben peculiar.
Quan feia de reporter a ATV em van enviar a cobrir una conferència sobre els abusos sexuals a la infància i em vaig quedar de pedra: un de cada cinc menors és víctima d’abusos sexuals! No m’ho podia treure de sobre, d’això fa quatre anys i el final és aquest curt.

És un curt de tesi?
Els abusos sexuals no són el tema central. Quiet és un curt de gènere, de terror, que després de la fosa a negre acaba amb aquest missatge demolidor i que en la meva opinió no és prou conegut: un de cada cinc nens és víctima d’abusos. Dit això, l’objectiu del curt és essencialment entretenir l’espectador. Que passi una bona estona. O dolenta, si ho he fet bé. Si a més puc fer passar aquest missatge, que cal parlar més sobre aquesta penosa realitat, millor.

Pare amb nen al cotxe, baixa a fer un encàrrec i quan torna, el nen (en aquest cas, la nena) ha desaparegut. Un plantejament clàssic del gènere. S’ha inspirat en alguna pel·lícula en concret?
He vist més terror que mai  durant aquests anys, perquè la veritat és que mai no n’havia rodat i era un gènere nou per a mi. De El orfanato, tot i que no té res a veure ni l’època ni el context, sí que n’he tret qüestions tècniques, com ara el moviment de càmera. I han sigut referències visuals altres pel·lícules com Hereditary, Reflejos i Shutter Island.

De què està més orgullós?
Volíem explicar-ho tot molt visualment, sense gaire text. De fet, fins al minut 9 només s’hi sent una frase i el pare que crida la nena: “Joe, Joe!” Hi ha dues escenes cabdals. En una d’elles vam haver de reconstruir el lavabo de Capitania de Lleida on vam rodar, un edifici abandonat i semirruïnós, per fer passar l’espectador del present al passat sense que se n’adoni. Va ser el plànol més complicat, el vam haver de rodar 18 vegades, al lavabo real i al del plató. En un altre plànol seqüència anterior, també al lavabo i molt complicat tècnicament de rodar, la nena no hi és i quan la càmera baixa, en veiem per sota de la porta els peus. Aquí l’espectador fa un clic perquè fins ara era un pare buscant la filla. I en endavant és una altra cosa.

Recorregut: es va estrenar dies enrere a Mèxic. Quin periple li espera?
Participar al Mórbido ens ha obert la porta a una plataforma de gènere que es veu a tota l’Amèrica del Sud. Vam apostar molt per Sitges, no va poder ser, i ara esperem resposta d’altres festivals. Hem optat per una estratègia selectiva, de pocs festivals, però de primer nivell, perquè molts d’ells t’exigeixen que sigui estrena mundial. A partir de principis del 2023 n’hi haurà més.

Un curt és l’entrenament inevitable per poder rodar un llarg, o és un gènere amb entitat pròpia?
Les dues coses són certes. Hi  ha directors consagradíssims que roden curtmetratges. Almodóvar, sense anar més lluny. I quan li van demanar per què ho va dir sense embuts: per tenir-ne el control absolut. És el que et deia, com més gran és el projecte, més productors que hi han posat diners i que hi volen dir la seva i menys control en tens. D’altra banda, per a mi un curt és una obra completíssima, hi ha curtmetratgistes molt reconeguts. I a la vegada és una forma de mostrar el que soc capaç de fer. Perquè el cert és que tenim un llargmetratge basat en Quiet, ja està escrit, i ara el que toca és buscar el finançament. No serà fàcil, perquè estem parlant d’un milió, d’un milió i mig d’euros. El curt ens permet ensenyar a possibles inversors la manera de treballar que tinc, el meu estil. Al final, és una carta de presentació. El fred que crema és un bon exemple: van rodar-ne primer el teaser i això els va anar obrint portes per reunir el finançament. No és l’única via, però quan comences és una bona opció.

Atenció, espòiler:  Roger Casamajor, és un bon dolent? 
El Roger és un luxe per a Quiet. Buscava un actor que no hagués fet de dolent precisament  per no donar pistes a l’espectador. La meva idea és que inicialment es percebi la nena com el monstre de la pel·lícula, i que a partir de cert moment tot això es desmunta. Però tampoc hi ha escenes escabroses, és molt més efectiu insinuar que no ensenyar. En el moment decisiu, la porta es tanca davant de la càmera i a partir d’aquí és l’espectador qui ha d’imaginar el que està passant.

La nena, Laia Valle, d’on surt?
La vaig conèixer al càsting de El fred que crema, vaig veure que era molt natural davant de la càmera, vam rodar després unes càpsules per a Mobilitat i no vaig tenir dubte que ella era Joe. N’estic molt content, era molt petita, tenia 8 anys, va aguantar perfectament el rodatge, no era fàcil perquè rodàvem de nits i les esperes es fan molt llargues. Ens van acompanyar els pares, que feien de coach. Oli en un llum. I un descobriment, vaja.