En una entrevista a la nutricionista i escriptora Pilar Betriu, publicada en aquesta casa, ens assabenta de que, un consum excessiu de cols, pot comportar problemes en l’assimilació del iode. Un element químic indispensable pel bon funcionament de la glàndula tiroides. En llocs allunyats del mar, com ara aquest racó del Pirineu, és molt escàs a l’ambient. Per altra banda les dietes, per culpa de l’escassedat, eren poc variades. Un consum excessiu d’aquesta crucífera comportava que el dèficit de iode augmentés afavorint una malaltia coneguda com a goll, produint un tumor molt vistós, de la part anterior del coll. Era tant habitual que, als naturals de Castellnou de Carcolze, se’ls coneixia amb el motarrot, o malnom, de golluts. Potser aquest és el motiu pel qual el trinxat, fet de col i patata, resulta més saborós si se l’acompanya amb una arengada. Un peix marí, i per tant capaç d’aportar iode.
Comenta també l’entrevistada que, durant molt de temps, les patates tampoc eren gaire apreciades, o fins i tot temudes, i només servien per a donar de menjar al bestiar. El cas es que si no estan ben emmagatzemats, aquest tubercle produeixen verdeta. Aquesta part verdosa, acostuma a contenir solanina, una substància molt tòxica.
Posats a prosseguir amb aquest llistat de la malastrugança, imagino que en Popeye desconeixia que, el seu aliment favorit, els espinacs, també podia ser contraproduent si eren ingerits en excés. De fet, que aquest personatge popularitzés els espinacs com a un producte amb alt contingut en ferro i que, de passada, li conferia una força sobrehumana, es deu a un error d’una coma. Una mala transcripció d’un químic, va convertir en 40, els 4 mg de ferro per cada 100 grams d’aquesta verdura. Es prou sabut que, quan les ingeria aquest mariner, que fumava en pipa i era borni de l’ull dret, es convertia en tot un superheroi de força sobrehumana. La planta conté gran quantitat d’oxalats que es poden eliminar, en part, si es consumeix cuita. Un excés d’aquesta substància al cos, pot produir càlculs renals. Un paràgraf que, com han pogut comprovar, pateix d’un excés de càlculs.
Aquests tres exemples ens podrien fer pensar que, com deia en Paracels, en la dosi hi ha el verí. Les tomates però, que durant uns quants anys, només matava als nobles europeus, ens mostren altres sendes alimentaries, del tot perilloses. Pel que sembla, durant uns quants anys, només els que s’ho podien permetre, menjaven en plats de peltre, un aliatge de plom, zinc i estany. L’acidesa d’aquesta fruita,- doncs el tomàquet es pot qualificar com un fruit ja que té llavors-, comportava que es desfés aquest aliatge. El plom, gens saludable, era ingerit fent emmalaltir als seus consumidors, i sovint matant-los, amb gran basarda ja que, aquest mal, no afectava als mes pobres, que no es podien permetre aquests plats tant cars.
Els exemples, fins ara exposats, son un xic extrems. Es necessiten unes certes condicions per a que, aquests aliments siguin lesius i, una dieta variada evitarà aquesta mena de problemes. Si que es veritat però que, menjar, és una activitat gens exempta de perills. De fet, sempre que penso en com d’aventurera pot ser la nostra dieta, em venen al cap els primers humans que van deixar la vida al menjar el bolet Amanita Phalloides, potser el més tòxic, que és coneix. Sense voler-ho van permetre, als seus descendents, evitar-lo tot convertint-se en una mena d’herois, dels quals mai no en sabrem res. A tots aquests herois que han fet del seu organisme un laboratori, sovint sense saber-ho, m’agradaria dedicar-los aquest article.
