Si volen passar una estona estupenda, passin per l’arxiu en línia i naveguin pels prop de dos centenars de  documents que el Nacional hi ha penjat aquesta setmana amb motiu del Dia mundial del patrimoni audiovisual. És un festival i s’hi poden perdre unes quantes hores, queden avisats, però per no dispersar-nos nosaltres ens hem quedat enganxats en dues peces excepcionals. El primer, el generós reportatge que Tele Festa Major va dedicar al concert estrella del cartell del 1989, un Julio Iglesias en tota l’esplendor que començava la gira del disc Raíces i que el 29 de juliol d’aquell any va reunir a l’Estadi Nacional entre 4.000 i 8.000 devots, les cròniques de l’època no es posen d’acord. Les imatges del concert van precedides de l’entrevista psicotròpica que li va practicar Lluís Rodríguez, que no s’havia vist en una altra i fa el que pot amb l’astre amb qui li ha tocat lidiar. L’inici no pot ser més prometedor. 
Feia divuit anyets, divuit, des de la primera vegada de Julio entre nosaltres:
–¿Qué diferencias has encontrador en este país?
–Que no he tenido que subir por la montaña. Me he metido por un hueco y he llegado como dos horas antes.
Julio somriu, satisfet de l’ocurrència que acaba d’improvisar, amb el sempitern jersei blanc sembla que enganxat a les espatlles i que no s’ha tret des d’aleshores. El locutor comença a suar, li demana pel reperotri del concert i comet l’error imperdonable de dir-li si cantarà els temes clàssics, “los que más arraigo tienen”. Per algun motiu a Julio la pregunta se li posa malament i ja no hi haurà manera de recuperar el bon rotllo
–No, no no, el álbum más vendido mío es este último...
–Cuántas copias has...
–Tres o cuatro: una a mi padre, otra a mi madre y la tercera a mi hijo.
Aquí el bon Lluís té bons reflexos
–Seran cinco, porque te aseguro que yo he comprardo uno también.
L’endemà del concert diu que s’en va a Galícia amb Papuchi, i que immediatament després arrencava la gira de debò.
–Cuántas galas haràs este verano?
–No son galas, son galotes, ha, ha ha. Deben ser como treinta conciertos por toda Europa, desde Benidorm hasta Moscú.
Vaja, que el pobre locutor no n’encerta ni una. I encara haurà d’encaixar-ne un parell més. La primera, quan gosa demanar-li pel rumor que diu que havia refredat amb glaçons la piscina de la seva mansió de Miami: 
–La historia de mi vida no tiene nada que ver con lo que la gente se imagina. Mi historia es la misma que la de la gente normal. No tengo el pelo blanco como tú pero es una historia normal.
L’entrevista ha durat cinc minuts de rellotge, el gran Julio s’adona que potser s’ha passat amb aquell humil periodista de comarques, li passa el braç per l’espatlla i ho intenta arreglar amb una filosofada final:
–¿Qué le pides a lavida que todavía no te ha dado?
–La vida ha sido muy equilibrada conmigo: me ha dado cosas muy bonitas y me ha quitado otras igualmente bonitas. No me puedo quejar. Lo único que le puedo pedir es seguir aprendiendo. Eso es importantisimo.

I fins aquí. Segueixen després quaranta minuts quaranta, del concert d’aquell 29 de juliol. Atenció al repertori: Guantanemara, Brasil, Momentos, Hey i Bamboleo –el hit del moment: “Porque mi vida yo la he aprendido a vivir así”. 

 

 

L’altre tastet d’aquest festival és tota una altra cosa: 42 segons de pel·lícula en blanc i negre rigorosament inèdits, amb una comitiva de senyors d’aires urbans que es dirigeixen amb pas decidit cap a Casa de la Vall. El primer de tots, un individu de barba prominent i barret de mitja copa amb una certa retirada al pintor Joaquim Mir, que va fer tres campanyes entre nosaltres: la tardor del 1932 i la del 1933, i l’estiu del 1934. La pel·lícula conclou amb unes vistes de la plaça Benlloch i de Sant Esteve abans de la intervenció del 1942 que va aixecar un pis del campanar. En aquesta mateixa línia, una altra pel·lícula, també en blanc i negre i sense data, una carrera d’automòbils sens dubte dels anys 20 que conclou a plaça Benlloch i que inclou llargues seqüències de Prada Casadet, el barri del Pui, Baixada del Molí i Casa de la Vall. Però si volen un consell, remenin entre les desenes de vídeos de Tele Fira i Tele Festa Major: s’hi toparan amics, coneguts i saludats, tal com eren fa tres, decennis, quan una càmera de televisió encara imposava respecte. Riuran una bona estona.