Heydecker: del gueto al boom

Encara queden tresors per descobrir: l’any passat van ser les tres fotografies de la sentència de mort del 1943 conservades per l’urgellenc Manuel Pomares, caça major, i l’aparició de la sèrie andorrana de François Kollar, fotògraf francoeslovac coetani dels Brassaï, Doisneau i Cartier-Bresson que a mitjans dels anys 30 va fer una escapadeta per aquí baix. Sembla que cada vegada queda menys marge per a la sorpresa, però no està tot dit: resulta que la Biblioteca Nacional d’Àustria conserva els fons complets de Joe Heydecker (Nuremberg, 1916 - Viena, 1997), un oceà de 24.000 negatius que resumeixen sis decennis de carrera professional i que inclouen, que petit és el món, el mig centenar d’instantànies andorranes que Heydecker va disparar el 1959, just quan començava el boom. Totes digitalitzades i, per tant, a un sensacional clic de distància: un tresor inèdit fins ara i exhumat pel filòleg català Josep Maria Mir al blog Quina la Fem.

No era Heydecker el primer alemany que venia a retratar els natius d’aquest racó nostre de món –Werner Lengemann se li havia avançat uns anyets–, però és que el seu és un cas molt especial: enrolat a la Wehrmacht a principis de la II Guerra Mundial, Heydecker va ser destinat a una companyia de propaganda de l’exèrcit alemany i el febrer del 1941 el trobem a Varsòvia. Seva és una formidable, pertorbadora sèrie del gueto, establert per les autoritats nazis el novembre anterior: quan va ser finalment arrasat, el maig del 1943, n’havien estat deportats prop de 400.000 jueus que –no cal dir-ho– van acabar als camps d’extermini. Recordin el personatge d’Adrien Brody a El pianista, que perfectament podria ser un dels rostres demacrats i anònims que pul·lulen per les fotografies de Heydecker.

El cas és que contra les ordres oficials, que prohibien fotografiar l’interior del gueto, ell se les va arreglar per disparar un miler de negatius que mostren una rara empatia –si es té en compte que estem parlant d’un soldat de la Wehrmacht– per les víctimes del genocidi: nens famèlics tirats pel carrer, vells esparracats embolicats amb drapots, homes i dones reduïts a la condició de bestiar que se sap condemnat a l’escorxador, la policia jueva del judenrat amb el seu repugnant aire de perdonavides, i allà al fons, l’uniforme amenaçador dels soldats alemanys. Exactament com ho hem vist al cine, amb la diferència que aquí és estricta, desoladora realitat. Diguem que Heydecker, que va sobreviure a la campanya de Rússia, va tornar a Varsòvia el 1944, amb el gueto ja destruït, i que en va fer una segona i igualment esgarrifadora sèrie.

Doncs aquest és l’home que el 1959 es va passar per aquí i va deixar estupendes perspectives de la capital, d’Encamp i del pont de la Margineda, que són el seu vedat exclusiu. Un fotògraf que també és nou per a Isidre Escorihuela, conservador dels fons fotogràfics de l’Arxiu Nacional: “Les fotografies són tècnicament impecables, sobretot els racons urbans en què explota el contrast entre llums i ombres i que és molt difícil de controlar: ell ho té perfectament solucionat; els enquadraments són potser més convencionals, però resolts amb ofici i amb tota la intenció. Vaja, que sabia el que feia.” I sempre, sempre, amb una Kine-Exakta de 35 mil·límetres.

La sèrie completa –si és que ho està, de completa, perquè sorprèn que limités la seva visita a la capital i Encamp– inclou les reglamentàries vistes de les places Benlloch i Rebés, així com de l’avinguda Meritxell, però es desmarca amb vistes molt més conceptuals, quasi cubistes, dels carrerons i placetes del centre històric, i sobretot amb perspectives poc habituals, com la d’Andorra la Vella des de... ¿Tobira? o la frontal del poble d’Encamp d’aquí dalt.

Diguem per acabar que la biografia de Heydecker està a l’altura del que s’ha dit fins aquí: abans de la guerra va viure a Frankfurt, Lucerna, Praga i Viena; va cobrir els judicis de Nuremberg com a periodista; als anys 50 va treballar de fotògraf per a diaris i revistes –Der Kurier, Muncher Illustrierte, Deutsche Illustrierte–; va acompanyar una joveníssima Romy Schneider en el cèlebre viatge a l’Índia i Sri Lanka, el 1957, i el 1960 va emigrar a Sao Paulo (Brasil), on va obrir un estudi de fotografia i va crear una editorial, Atlantis Livros. Es va casar tres vegades –la segona, amb Charlotte Angermeir, que posa per a nosaltres en una de les fotografies de Meritxell–, i va ser també esperantista i retratista de cambra del pintor surrealista Paul Delvaux. Tot un personatge. I ara, també, amb capítol andorrà.