Mira que el dia de la inauguració de New Man, l’estupenda exposició d’Artalroc, Eduard Arranz Bravo (Barcelona, 1943) va semblar el típic artista reconsagrat i neures, a qui li fa mandra haver-se d’explicar, amb ganes de marxar d’allí i dir: “Ja us ho fareu.” Doncs en la distància curta, posem que en la no menys sensacional mostra que li consagra fins al 12 de maig la galeria Riberaygua, el tòtem de la nova figuració catalana es va quedar a gust dient exactament el que li va donar la gana, quina enveja.

Sosté, per exemple que, tot i que no li agrada fer-se el “xulo barat, cosa que em repugna”, la seva obra ha tingut més repercussió a fora que dintre de Catalunya, “i per mi això no és en absolut satisfactori sinó ben dramàtic”. I això, tot i que el mural monumental de la fàbrica Tipel, visible des de l’A-7 a l’alçada de Parets, s’ha convertit en una peça icònica –i perdonin la paraulota– del pop català, i que la seva obra forma part de les col·leccions del MNAC, del Macba i del Reina Sofia.

El que passa, diu, és que el país –i per país convé entendre-hi aquí Catalunya– “s’està tornant últimament esquifit, i això és un problema perquè un país sense cultura simplement no existeix; però és un problema que han de resoldre els polítics, i sospito que ara estan enfeinats construint coses molt més tètriques”. Es refereix potser al nacionalisme que ha governat Runer avall els últims 37 anys, amb un o altre nom? “No em posaré mai en política, vade retro; la meva feina és pintar, i a més les meves opinions podrien ser perilloses: la meva pintura és vida, és color i és construcció; la política actual tendeix a la destrucció.” Més clar, l’aigua.

Igualment clar va ser a l’hora d’explicar com i per què es va frustrar l’intent del ministeri de col·locar autors locals a la fundació que l’artista té a Badalona. El cas, explica, és que la fundació té com a eix vertebrador la promoció i difusió de l’obra de joves creadors. I per joves hi entén la Fundació Arranz Bravo per sota dels 40 anys, que tampoc és un tall excessivament estricte. Doncs bé: resulta que el ministeri es va encaparrar, diu, a enviar-los dossiers d’artistes de 45, 50 i més anys, “i no és que hi tinguem res en contra, però és que s’escapa del que és la nostra vocació; per exposar autors consagrats ja hi ha altres fundacions; la nostra es dedica als joves; en fi, que s’ha de tenir una mica de seriositat”.

Tot el que precedeix va venir d’una manera o altra a compte de la vintena de peces, entre petites i mitjanes, que constitueixen Obra molt recent, títol que respon exactament a la realitat perquè tot el que ha portat a la Riberaygua és del 2015 cap aquí, “perquè mai no presentaré restes d’estudi ni muntaré a consciència una exposició dolenta; en fi, que la meva pintura pot ser una merda, però jo sempre portaré obra recent, la millor que tingui; qualsevol altra cosa és fer-se l’harakiri, i a mi pintar em dona vida”. Per això, diu, es lleva a les cinc de la matinada i treballa dotze hores diàries, cada dia de la setmana menys un, “que he de dedicar a la vida social, que és repugnant”.

Comprendran que a un personatge així no li fa especial gràcia que li recordin a cada moment les glòries passades, ni que siguin les de Tipel, “perquè a mi el que em motiva és el que faré demà; el que vaig fer ahir no té en la meva opinió cap interès”. I no dedicarà un moment a defensar-ho; que ho facin elles totes soles, diu, perquè la feina de l’artista és pintar, no garlar com fan alguns: “T’imagines Goya, Rembrandt o Velázquez defensant la seva obra? Seria patètic. A més, la meva feina no és vendre; de fet, no he venut ni un sol quadre en la meva vida.”