Hiba Abouk, actriu madrilenya d’origen tunisià, protagonitza ‘Caribe, todo incluido’, aventura cinematogràfica de l’andorrana Imminent, en règim de coproductora. S’estrena demà, a les vuit del vespre als cines d'Illa Carlemany. A Andorra hi haurà dos actors de l’elenc, Marc Clotet i Cristina Castaño. És, si ens ho permeten, per anar fent boca de l’estrena de ‘42 segundos’, una altra de les idees de Josep Pozo. Han vist la promoció televisiva que la precedeix?

Comencem pel més obvi: expliqui’ns què ens ofereix aquest viatge ‘tot inclòs’.
Doncs ofereix molta diversió. És una comèdia d’embolics, on res no és el que sembla, on els personatges comencen sent una cosa i ells mateixos es van descobrint... Bé, això, bàsicament és una comèdia divertida i fresca, per aquest estiu. 

En tenim ganes. 
Tal com està la cosa, oi? Més val agafar-s’ho amb humor o poder desviar l’atenció cap a alguna cosa que ens faci riure o, si més no, oblidar-nos-en una hora i mitja. 

No és fàcil fer riure, diuen. 
Sempre diuen que la comèdia és més complicada que el drama. És cert que no és gaire fàcil. Però tampoc no hi vull entrar. 

El seu personatge?
Alícia és una jove innocent, amb les idees clares, una educació bastant clàssica, amb idees clares sobre el recorregut que vol fer a la vida. Però tot s’estronca quan el seu xicot de tota  la vida, amb qui s’anava a casar, li posa les banyes. Se li ensorra el món, les creences, tot, i descobreix que hi ha una altra vida més enllà del que havia imaginat... o li havien fet creure. 

Gràcies a una amiga un pèl ‘cantamanyanes’, oi?
Totalment. La seva amiga és qui l’ajuda a superar aquesta ruptura que ella veu com la fi del món. 

El film inclou el darrer paper de Terele Pávez. 
Molt emocionant, sí, la veritat. Un tros d’actriu! I tota la seva història. Ha estat molt significatiu poder formar part d’aquest darrer projecte de Terele Pávez. 

Van poder tenir una relació personal? Li va donar potser algun consell?
En realitat ja ens coneixíem prèviament, conec el seu fill. Era una persona molt senzilla, que el que volia era gaudir cada dia, ser feliç. Consells? No, però el seu dia a dia, la seva actitud davant la vida ja era un consell. No es menjava el cap, estava de volta dels problemilles típics d’un rodatge que per a la resta poden ser un món. Ella sabia resignar-se a l’espera i als imprevistos. 

‘El príncipe’ va ser el seu gran moment, imaginem. Dur arribar-hi?
Òbviament, arribar a l’èxit que va suposar El príncipe va ser difícil. És una professió dura, amb molta gent que s’hi vol dedicar, molta gent de talent –crec que tot ésser humà té un talent, sovint ocult– però molt poca que sobresurt. Ara, més dur que arribar és mantenir-se. En tot cas sí, va ser un projecte que va marcar la meva carrera, això ja no canviarà mai. 

Les sèries eren considerades el lloc per donar-se a conèixer al gran públic i dur-nos al teatre o al cine. Ja no?
Exacte, sí. Però ara les sèries ja són el producte estrella. Abans hi havia actors que no havien fet una sèrie en la seva vida. Ara, la factura que tenen aquests productes, la profunditat que poden arribar a tenir, és igual a una pel·lícula o una obra de teatre. Abans hi havia gent classista diguem-ne. Es considerava que si eres actor de sèrie no podies ser-ho de gran pantalla. Hi havia companys catalogats, que es passaven anys intentant superar-ho. 

Parlant d’etiquetes, ara la consideren ‘l’actriu de moda’. S’hi veu?
A mi? Bé... Doncs horrorós perquè aleshores hauré d’estar pensant en no passar de moda, perquè tot acaba passant de moda. Encara que tot torna sempre. Però vaja, el que jo vull és treballar al meu ritme, en projectes que m’agradin. 

‘El príncipe’ deu ajudar.
Sí, és clar. Però finalment allò que et dona l’opció de triar o no són els diners. Si en tens et pots permetre triar i si no, agafes allò que t’ofereixin. Ara bé, evidentment hi ha projectes que valen més la pena. Però la tria depèn de si et dona de menjar o no. Per molt èxit que tinguis, si no tens diners estàs condemnat a fer el primer que vingui. 

Què ens ha de dir. I aleshores, ‘Caribe...’ és dels alimenticis o dels fets per gust?
Em va atreure que era una comèdia, que era cinema i que tenia l’oportunitat de treballar amb actors que m’agradaven bastant. No, no, és un projecte on volia estar. A veure el resultat, que no l’he vist encara. Espero que estarà bé. 

La popularitat es desitja quan no es té i quan arriba és un pèl detestable?
Depèn. Jo, ingènuament, el que volia era treballar. Mai no havia pensat en la popularitat, encara que van de la mà. De fet jo tenia un recorregut més aviat teatral. De sobte fas una sèrie que és un exitàs i arriba la fama de cop. Hi ha hagut moments, no per la gent, sinó per la premsa rosa, que han estat desagradables. Que la gent t’aturi pel carrer vol dir que reconeix el teu treball. Però que la premsa es fiqui en la vida personal... 

Lògic. 
Bé, s’ha de saber portar. Jo en no sabia per què n’era una novata. Ara he après. 

Escombro cap a casa: a Andorra no la molestaríem. 
Ah! Quina meravella! No ho dubtaria ni un moment. 

Potser li han llençat l’ham per rodar per aquí. 
M’encantaria. Tant de bo!

Per acabar la posem en un compromís. Una dona de cultura musulmana, què diria davant aquesta polèmica que vam viure a Andorra amb la ‘nena del vel’?
Cada cas és singular, s’ha d’abordar individualment. Però en general s’ha de fer allò que sigui millor per a la noia. I què és el millor? Això hauríem de preguntar-l’hi a ella. Escoltar-la a ella. És el més important. L’hi han preguntat?