Que és la primera vegada que senten el nom de Ramon Reventós (Barcelona, 1880-1923)? No s’hi amoïnin gaire. Tampoc l’editor de Medusa, David Gálvez, el coneixia fins que ara fa un any va topar-se casualment a X, tan infamada, amb una piulada de l’escriptor i crític català Enric Gomà que reclamava un editor amb coratge per recuperar l’obra de qui ell anomena l’“últim modernista”. L’ovella negra d’una família bé on proliferaven metges, advocats i arquitectes, que es va dedicar al periodisme, que va transitar per revistes que avui ens sonen a plistocèniques –Papitu, L’Esquella de la Torratxa, Picarol, La Piula– on va publicar essencialment relats de to humorístic i fantàstic, que no va publicar un sol llibre en vida i que va morir el 1923, probablement víctima d’alguna afecció derivada de l’alcoholisme. De fet, com recorda Gomà, “a Barcelona tothom el coneixia amb el sobrenom de Traguito”, i sembla que n’era perfectament conscient, d’aquesta debilitat: “Jo no puc plorar en públic. Es pensarien que és l’anís que en vessa pels ulls”, li va deixar anar en certa i memorable ocasió a Eugeni d’Ors, que devia veure (o millor dit, sentir) visions.

En fi, que l’antòleg n’ha seleccionat recollit una seixantena de llarga de contes a Un centaure a la Rambla, i dimarts es presenta amb tots els honors al museu Picasso de Barcelona. Ni per capritx ni per casualitat, sinó perquè el pare del cubisme va ser íntim dels Reventós –de fet, va ser el Reventós metge, Cinto, qui li va aconsellar d’estiuejar a Gósol el 1906, li poden demanar a Iñaki Rubio– i n’admirava l’obra, fins al punt que durant la II Guerra Mundial en va copiar a la Biblioteca Nacional de França dos dels contes que havia publicat a Papitu –El capvespre del faune i L’últim centaure, d’on procedeix el títol del volum de Medusa– i el 1948 els va publicar en una edició de bibliòfil il·lustrada per ell mateix.

No va ser l’únic padrí de pes que va tenir Reventós –una vegada mort, això sí. També en va ser un lleial i constant propagandista Josep Pla, que no va parar fins que l’editor Josep Maria Cruzet li va publicar Proses a Selecta. Pla hi veia la mena d’escriptor amè i accessible, i en això hi tenia molt a veure segons ell un humor tirant a sarcàstic, capaç d’atreure nous lectors en la immediata postguerra. Això va ser el 1953, i Proses va tenir un cert ressò, sí, però aquí es va acabar  tot. Fins avui. I tornem-ho a dir: gràcies a Medusa.

Humor i també fantàstic, i és aquesta singular barreja la que converteix Reventós d’una banda en l’últim modernista –“Si fos francès el reivindicarien com el pare del surrealisme”– i de l’altre “en un clar precedent de Francesc Trabal i de Pere Calders, i a través d’ells, de Quim Monzó” “Estic convençut que Trabal l’havia llegit, i molt bé, d’aquí un títol com L’home que es va perdre, que remet indubtablement a la sèrie de contes de Reventós: Història d’un home que es vengué l’ànima a Déu i la d’un seu company; Història d’un home del qual naixia el vestit, i Història d’un home que tenia l’ombrta de colors. Tots tres, per cert inclosos a l’antologia”.

Amb Calders, l’analogia va més enllà del to i de l’estil i explica per a Gomis l’oblit gens casual de Reventós, desaparegut fins ara del cànon literari. Ell escriu als dos primers decennis del segle XX, en plena eclosió del noucentisme. Són els anys que regnen Eugeni d’Ors i La ben plantada. Un escriptor  i un home com Reventós, bohemi, bevedor i absolutament informal es troba als antípodes del cànon del moment. Això, d’una banda. De l’altra, estem parlant d’un autor essencialment humorístic, i els mandarins de la literatura catalana sempre s’han mirat l’humor per sobre l’espatlla i amb moltes suspicàcies: “Només cal recordar que el mateix Calders només se’l van començar a prendre seriosament quan Dagoll Dagom en va representar Antaviana. Fins aleshores era per ells un escriptor insubstancial. Amb Reventós va passar un fenomen similar: quan Selecta publica Proses, sembla que li hagin fet un favor i no s’estan de remarcar que és un escriptor descurat, que va massa ràpid. De segona, en fi”. Tampoc hi va ajudar que morís jove i inèdit, tot i que sí que va arribar a publicar una novel·la infantil, Els camins de la sort.

Ara tenim l’oportunitat de comprovar qui tenia raó: si Picasso i Pla, que hi veien un autor fresc, desinhibit i ocurrent, o els que entenien la literatura en general i la catalana en particular com una cosa tràgica, pomposa i trista –o les tres coses a la vegada. El volum, en fi inclou una seixantena de relats dividits en quatre apartats –El sàtir tendre, De la vida i de Barcelona, El pas de l’any i Dos de picassians– i entre els quals n’hi ha una bona dotzena d’inèdits en llibre –no es perdin Viatge de la pega dolça a la regalèssia i al tabac i viceversa– seleccionats amb el criteri personal i per això mateix capritxós de l’antòleg “però pensant en el que pot sonar interessant per a un lector modern”.