Inauguraven dissabte al vespre la temporada a l’Scala de Milà. Aquí, a uns mil quilòmetres de distància, a la sala Sant Domènec de la Seu d’Urgell, el públic s’aprestava a la mateixa hora a seguir el concert del Festival d’Orgues de Ponent, que posava a l’escenari la joveníssima mezzosoprano andorrana Maria Soler. Per què fem referència a la llunyana cita milanesa? Doncs òbviament perquè segur que entre les aspiracions de tota carrera incipient hi ha que La forza del destino (precisament amb els dos primers actes de l’òpera de Verdi inauguraven l’any líric) l’arrossegui cap a escenari tan emblemàtic. Del seu potencial, en tenia bona prova el públic present a la sala, quasi plena. N’ocupava una de les cadires qui va ser la primera mentora de la cantant, Catherine Métayer. Soler, que avui es forma al Conservatori Superior de Música de París, és un dels productes del cor dels Petits Cantors, que durant dècades i fins fa un parell d’anys va dirigir Métayer. “Fixeu-vos en com li està madurant la veu, com se li està ampliant, creixent, apuntava”.
El tàndem Soler-Vergès oferia un recital construït a base de, diguem-ne, hits, és a dir, peces en molts casos clarament reconeixibles pels llecs en música clàssica, començant per l’ària Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo de F. Haendel (a la pel·lícula Farinelli és un dels grans moments). O el famosíssim Ave Maria del compositor romàntic Charles Gounod (melodia creada sobre una peça que Bach havia escrit 137 anys abans). El d’Eisenach sumava protagonisme, amb l’obra instrumental més llarga que Vergès interpretava, el Concert en Re Menor BWV 974, també amb un cèlebre adagio. Una popularíssima cançó de bressol signada per Brahms o el Cant dels ocells s’afegien al repertori cantat per la lluminosa veu de Soler.