No passa una temporada sense que arribi a l'aparador de novetats una o més novel·les ambientades en els camps d'extermini, en la línia de La bibliotecària d'Auschwitz i totes les que van venir després. El mateix passa amb les pel·lícules –s'acaba d'estrenar Nuremberg, amb Russell Crowe en la pell de Hermann Goering– i amb les sèries –El tatuador d'Auschwitz . I podríem allargar la llista uns quants paràgrafs més. Existeix des de fa molts anys una cosa semblant a una indústria de l'Holocaust dirigida al consum massiu i que explota sense gaires manies un dels episodis més negres de la història del segle XX. Per això sorprenen les dades de The Conference on Jewish Material Claims Against Germany. Atenció: prop de la meitat dels joves francesos entre els 18 i el 29 anys no n'ha sentit a parlar mai. El percentatge és sensiblement inferior però igualment preocupant a Romania (15%), Àustria (14%) i a la mateixa Alemanya (12%), i pel que fa als EUA, la meitat de la població no és capaç de dir el nom d'un sol camp de concentració nazi. N'hi va haver 40.000.
No existeix una enquesta similar entre nosaltres, però la historiadora Cristina Yáñez, professora i investigadora de l'Observatori Interdisciplinari d'Història, Ciència Política, Relacions Internacionals i Unió Europea de l'UdA, sospita que no ens allunyaríem gaire dels nostres veïns. I ho entén, perquè només li cal apel·lar a la seva experiència personal: "En tota la meva vida escolar a Andorra mai no em van parlar de la II Guerra Mundial, i molt menys del sistema concentracionari".
Aquestes dades altament inquietants són les que han impulsat l'Observatori, l'UdA i el Comú de Canillo a programar la segona edició de La importància d'ensenyar l'Holocaust i la memòria històrica, que tindrà lloc entre el 3 i el 5 de març a la universitat i que respon, diu Yáñez que n'és la coordinadora, "a la necessitat urgent de preservar la memòria històrica, combatre el negacionisme i els discursos d'odi i promoure els valors democràtics". El claustre de professors està format per vells coneguts d'aquesta secció, des de Claude Benet, Pau Chica i Quim Valera a Jorge Cebrián, Roser Porta i Ramon Tena i el completen Alexandra Monné, col·lega de Yáñez a l'Observatori, i l'historiador català Joan Callarissa, professor a la Universitat de Vic. I està destinat a professors, estudiants i també a particulars.
Un fet sense parangó
El curs parteix de tres premisses: la primera, que el desconeixement de la història és la millor manera de repetir els errors del passat; la segona, que només des de l'empatia és possible entendre la magnitud del que va significar l'Holocaust, i que l'empatia es cultiva a través dels testimonis personals, més enllà de la ficció que, diu Yáñez, sempre té el risc de fer-te pensar que el que acabes de llegir o de veure no va passar en la realitat; i la tercera, que com acostuma a dir Claude Benet, la II Guerra Mundial i les seves més funestes conseqüències no va passar de llarg sinó que ens va tocar de molt a la vora. Ho sabem per l'epopeia dels passadors, que ell mateix ha reconstruït, i per les primeres plaques Stolpersteine que a la primavera passada Velles Cases i l'impulsor d'aquesta singular iniciativa, l'alemany Gunter Demnig, va plantar en memòria de vuit dels nostres deportats als camps nazis. Atenció, que aquí estem ja fora del camp semàntic de l'Holocaust, terme que designa un fet únic a la història, que és l'assassinat sistemàtic, premeditat i industrial del poble jueu i del romaní perpetrat pels nazis a la II Guerra Mundial. No va ser, insisteix Yáñez, una conseqüència inesperada de la guerra, sinó la plasmació física del destí que Hitler pregonava per als jueus des de mitjans anys 20, que es va començar a concretar amb les lleis de Nuremberg del 1935 i que la conferència de Wanesee (1942) va portar fins a les últimes conseqüències: la Solució Final. El colofó d'aquest pla son entre 5 i 6 milions de jueus i entre 220.000 i 500.000 romanís exterminats entre el 1939 i el 1945. I no oblidem mai, insisteix, que Hitler no va arribar al poder a través d'un cop d'Estat sinó d'unes eleccions democràtiques.
No ens queda tan lluny en el temps ni tampoc en l'espai, però sembla que, tot i la indústria de l'Holocaust de què parlàvem al començament, una part significativa de la població n'ha perdut la memòria i ha oblidat que llençar-se en braços dels discursos totalitaris que floreixen en temps de crisi com l'actual té un preu i té unes conseqüències. I la prova la tenim en els genocidis que s'han succeït des del final de la II Guerra Mundial, des dels khmers rojos fins a Srebrenica, passant pel poble rohingya, el tutsi i el yazadí.
Yáñez té naturalment el seu cànon per endinsar-se en el gran forat negre del segle XX. Atenció: entre les pel·lícules, La caja de música, La lista de Schindler, Shoah i naturalment Nuremberg; pel que fa a novel·la i divulgació, Si això és un home, de Primo Levi, els Diaris d'Anna Frank i Holocausto: una historia inacabada, de Dan Stone. Ho remata amb El tatuador d'Auschwitz, de Heather Morris, disponible també en format minisèrie.
