Amb seixanta anys a l’esquena de passar els ramats amunt i avall –recorreguts en què va acabar trobant la seva dona, a Valls– quin rostre encarnaria millor la transhumància que el de Pere Torres de cal Tresà, és a dir, en Peret? Posava cara als pastors, als ramaders, que ahir celebraven a l’Auditori Nacional, convocats pel Govern, la inclusió de tal pràctica ancestral en el llistat de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco, reconeixement que arribava aquesta mateixa setmana, en la reunió del comitè celebrada a Botswana. I en Peret, dèiem, rebia homenatge i obsequi de mans de la ministra de Cultura, Mònica Bonell, i el de Medi Ambient i Ramaderia, Guillem Casal. L’envoltaven, és clar, companys del sector, amb el president de l’Associació que els engloba, Xavier Coma, puntualitzant que la reconeixença per part de la Unesco “posarà en valor l’ofici de pastors i ramaders”, al temps que la inscripció “situa la pràctica de la transhumància com a necessària, imprescindible, en temps de canvis”. Sobre això, sobre els canvis i les incerteses, advertia en Peret: “Els andorrans hem de vigilar, perquè hi ha gent que no saben que fer dels calés i d’aquí a quatre dies no quedarà res del país”.
Si Pere Torres personificava la pràctica, era el ministre Casal qui posava en context històric el que la ramaderia ha significat per a Andorra, amb aquell contingent de més de 17.500 ovelles -sis ramats propietat de vuit ramaders i conduïts per un centenar de pastors- que el capità general de Catalunya autoritzava a transitar l’any 1719. Era el punt àlgid del sector al país, que al 1730 assoliria la xifra màxima de 50.000 caps de bestiar.
Un llarg recorregut
Històries a banda, ahir era també el moment de celebrar la culminació d’una llarga feina realitzada des de Patrimoni Cultural. Feina que va més enllà del dossier de candidatura, venia a recordar, acabats els parlaments i en la posterior xerrada informal, la directora del departament, Isabel de la Parte, amb una recerca i recuperació continuada de la petja antropològica d’aquesta pràctica ancestral en particular i de tota la memòria lligada a l’activitat ramadera en general, amb projectes com Vides de muntanya.
Una patum de la memòria del sector com és Casimir Arajol, la mateixa Associació de Ramaders, o membres individuals del sector -amb cartes que es van afegir a l’informe enviat a la Unesco- van donar suport a la candidatura. Ho recordava Bonell, que parlava d’un “èxit compartit” el que ahir es festejava. “Som un poble de muntanya i bona part de la nostra identitat prové de l’arrelament al medi”, insistia al seu parlament. El sector primari, la trashumància, recordava, “ha deixat un patrimoni cultural i un llegat cultural, amb actes com la benedicció del bestiar, que formen part del nostre llegat”, això a banda d’un “valor de pertinença, d’allò que ens fa únics i a l’hora ens uneix a d’altres països”. Perquè la candidatura, recordem-ho, es va aixecar conjuntament amb altres set Estats europeus: Albània, Croàcia, Espanya, França, Luxemburg i Romania, que com el Principat es van afegir als tres inicials, Àustria, Itàlia i Grècia. “Amb el valor que representa per al medi ambient, la mateixa Unesco va comminar a què fos una candidatura que integrés molts països”, indicava de la Parte.
Equilibri
Per Andorra, és clar, el repte és trobar l’equilibri entre la pervivència del sector agropecuari i els vuit milions de turistes que s’endinsen al país cada any, recordava Bonell. En aquest sentit, el reconeixement de la Unesco tindrà algun efecte? “És sobretot un signe de conscienciació”, puntualitzava Casal, que de pas treia pit de l’esforç governamental, materialitzat en els 500.000 euros que destinarà el 2024 en ajuts directes als ramaders. A banda, el projecte de protegir el 30% del territori: ara mateix la comissió legislativa al Consell està decidint quines zones s’ho mereixen i com es plasmarà aquesta protecció.
