Segur que vostès s’han trobat amb 52 anys, deixat de la dona, amb dos fills a qui ha de passar la pensió i sense feina després de dos decennis llargs exercint de periodista. I de la secció de Cultura d’un diari andosí. Glups! Comprendran que hi tingui un cert interès, oi, en aquesta història? Doncs aquest és exactament el panorama del Roc, la criatura que Marc Cortès va fer debutar el curs passat a Colls d’ampolla i que ara ressuscita a Incursions, una mena de novel·la breu amb què es va endur l’última edició del Premi Joan Puig i Ferreter de narració i que acaba de publicar la Biblioteca Digital del Núvol. Paraules majors.
Perquè quedi clar ja d’entrada si Colls d’ampolla els va passar de llarg: el Roc és un perdedor vocacional, que hi posa tot de la seva part per espifiar-la i que se la passa al bar, jugant a la botifarra i fent-la petar amb els parroquians sobre els dos únics temes que li interessen: els bolets i el Barça. Res més: “S’ha quitat fins i tot de la política. Com jo”, diu l’autor. Perquè el Roc és òbviament un alter ego de Cortès, una mica més sapastre i amb molta més mala pata, això sí, que va néixer a Boumort –el relat que li van premiar a Organyà tres cursos enrere– i d’on, estirant el fil, va sortir com ja s’ha dit Colls d’ampolla.
Havia de ser un personatge episòdic però de seguida li va veure possibilitats de convertir-lo en epítom de la fauna masculina que pul·lula per aquí dalt –Andorra, la Seu, el Pla de Sant Tirs, Organyà. Una tribu, potser, que coneix perfectament i a què un antropòleg espaviladet posaria l’etiqueta d’homo pirenaicus, si és que no ho han fet ja: mascle en la mitjana edat, consumidor esporàdic –triïn vostès de què– , desorientat, arrossegat, que encadena feines precàries, abonat al bar del poble –ni això tenen clar, des que cal Nando ha tancat–, que s’ha acostumat a veure-les venir, a caçar quatre múrgoles i quatre fredolics a la temporada de bolets, a empaitar de tant en tant el senglar i que sap que això és exactament el que li espera els pròxims vint, trenta anys amb una mica de sort. White trash, per resumir, però a l’Alt Urgell en lloc de Kentucky. Amb el teló de fons de la peculiaríssima relació simbiòtica que uneix els territoris de banda i banda dels Pirineus.
Tot això ho intuíem a Colls d’ampolla, on el coneixem just després que la seva ex l’enganyi amb una senyora, i el seguim fins a l’ingrés a la quarta planta (de l’hospital de Meritxell). A Incursions ho explota de forma sistemàtica: el Roc ja és un home fet a la seva soledat a qui l’atur obliga a reinventar-se. Als 52 anys. Encadena feines i feinetes –boletaire, contrabandista, xofer, relacions públiques del casino, instal·lador de plaques solars i community manager– i a totes acaba de mala manera, perquè si existeix una manera de fracassar, el Roc segur que l’acaba trobant. De fet, si en una cosa excel·leix és en l’art de fracassar gloriosament. Com el dia que duia el camió de runa carregat de cartrons i quan l’aturen, pura rutina, a la duana, la lia:
–Buenos días, caballero, ¿todo en orden?
–No, gracias, llevo el camión lleno de tabaco, ja ja ja.
Era una gràcia, és clar. Però a la guàrdia civil de torn no li’n fa gens. S’acaba destapant tot i es troba de nou al carrer.
O quan s’enrola com a relacions públiques al casino, se li’n va la llengua i explica a un amic seu periodista l’afició per les timbes del batlle Miralles (nom fictici, és clar). L’endemà s’ho troba en una piulada anònima al Twitter. A fora. Per no parlar quan, en ple descens als inferns laborals, es fa instal·lador, el contracten a una mansió de la Seu, els senyors estan fora però hi ha la filla, una tal Xinyue, una noieta xinesa “de pits perfectes, ni petits ni excessivament grossos, rodons, simètrics, ferms com un mala cosa, i un cul petit, massís, juvenil: un tros de dona que el va fotre calent com un torró”. Hi ha marro, perquè el Roc tragina molt, però també càmeres i als pares no els acaba d’agradar com ha acabat la cosa entre la nena i el lampista. Cagada pastoret.
Cortès ha trobat en el Roc un filó, ja ho han vist, que té dos il·lustres –tot i que (geogràficament) llunyans– precedents literaris: un és Frank Bascombe, el periodista esportiu de Richard Ford que encarna amb mestria la moral de l’apatia i que resumeix el seu tedi vital, cosí germà del Roc, en una màxima lapidària: “A la vida no hi ha drames transcendentals. Les coses simplement passen i després s’acaben. I això és tot”. L’altre, Harry Angstrom, el Rabbit d’Updike (Corre, Conejo), un altre que fuig de la seva ombra i del seu fastigueig i que s’obstina a prendre una vegada i altra la pitjor decisió possible. Sempre.
El cert, però, és que Cortès fuig deliberadament de qualsevol parentiu i de qualsevol pretensió literària: “El que més m’agrada és que m’aturi un veí d’Organyà que potser no llegeix res més que l’Sport i que em digui que s’ha llegit d’una tacada tres relats meus. No aspiro a més”. Sense floritures ni artificis. Subjecte, verb i predicat. De fet, a Incursions no hi ha ni l’aparell de notes que singularitzava (i enriquia) Colls d’ampolla. Si se’l volen descarregar, desfilin per la Biblioteca Digital del Núvol. La bona notícia és que és possible que ben aviat el trobem, ampliat, al volum Llum de ganxo, amb les noves aventures del Roc. Entre elles, un intent de suïcidi (fracassat, deo gratia), i una segona oportunitat en la personeta d’una amant reincident que el vol fer anar pel bon camí: acaba obrint un restaurant. Però la veritat, no li auguro gaire futur.
