És la primera exposició que Marc Garcia (Andorra, 1974) protagonitza a prop de casa. A l’espai La Cuina de la capital alturgellenca –i cal córrer perquè dissabte, quan comenci la festa major de la Seu, tancarà portes– es poden veure els collages que han anat sortint del seu sentit de l’humor, del seu sentit crític, del seu sentit de l’oportunitat visual, al llarg de ben bé un parell de dècades. Amb forats d’inactivitat, és clar, com durant el lapse de temps per traslladar-se des de Barcelona, on treballava vinculat al món de l’art, a Montellà, on es va posar de valent per tirar endavant amb la família una casa de turisme rural, Cal Calsot. 

La proposta de Garcia, llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i amb formació també en disseny, enfonsa les arrels als temps que va treballar a la galeria que dona nom a l’exposició. Bé, de fet, la seva adreça postal, una picada d’ull al material que li serveix de punt de partida: els targetons i material gràfic que arribava per correu d’exposicions arreu del món. Temps aquells en què encara s’imprimien i enviaven per correu ordinari aquestes coses. Petita mirada nostàlgica, de pas, aquests fotocollages. Lurdes Lladó, companya a la galeria i historiadora de l’art, signa el text de presentació: “L’estilet li permet crear composicions capricioses, sovint impossibles i insòlites”, hi diu, en treballs que “recorden l’essència de les obres dibuixístiques, aquella que apel·la a l’intel·lecte però en canvi ens pot despertar l’emotivitat que duem dins nostre”.  

Els muntatges de Garcia requereixen paciència en molts casos, un tret de caràcter que a casa seva n’hi deu haver a cabassos: és germà de la restauradora Mireia Garcia. “La premissa és que jo només retallo, sols faig servir el cúter, sense cap intervenció subjectiva, com un traç, només relaciono artistes entre ells i a partir d’aquí creo noves peces”, explica l’autor. Tot i això, el resultat desborda òbviament de subjectivitat: el sentit de l’humor en peces on el retrovisor mostra un Superman que ens persegueix o el saltador de trampolí a punt d’estavellar-se en una piscina buida. Humor negre en ocasions. En d’altres el resultat és poètic, reflexiu o planteja relacions abstractes. Sovint, els protagonistes de les composicions són els tòtems de l’art contemporani, de Warhol a Haring, posem per cas. 

Garcia planteja l’obra com un exercici de memòria visual. Anys i anys d’atresorar imatges, mantingudes al cap, que arribat el moment permet establir-ne relacions. És com si tingués al cervell “una subcaixa que em permet anar fent possibles aparellaments”, que a voltes resulten molt evidents per a ell i per a l’espectador; d’altres, més subtils, cal rumiar-hi una estona. 

El format del collage li va al pèl, argumenta, perquè el treball creatiu sigui compatible amb la gestió de la casa rural. Pot posar-s’hi aquells diumenges al vespre en què tots els hostes han marxat i disposa d’una estona de tranquil·litat: complexitat i paciència necessària a banda, pot acabar cada peça d’una sentada, sense la complexitat d’haver de reprendre en cada sessió que exigeix la seva especialitat, l’escultura. 

A la mostra, les peces dialoguen entre elles. No hi ha res de casual, no és una disposició a l’atzar, ni de lluny, sinó un recorregut molt pensat: s’hi percep l’experiència acumulada en una empresa especialitzada en el transport d’obres d’art i muntatge d’exposicions, uns anys treballant, destaca, per a institucions com el MNAC o el Macba. I atenció a l’obertura de recorregut: irreverència subtil.