La banda degana del nostre panorama musical publica disc d’estudi. El quart en un quart de segle i una raresa absoluta, inspirada en l’últim volum de relats de David Gálvez, ‘Arnes’, que inclou un tema cantat i que, atenció, apareix exclusivament en vinil i edició limitadíssima. De moment, sense gira de presentació en perspectiva. Puta Covid.

És el disc més diferent de tots els que heu gravat fins a la data.
Roger Casamajor: Per molts motius, i no és el menor que surti en vinil. No ho havíem fet mai fins ara. També per l’origen, que són els relats d’Arnes i pel fet que un dels temes, All the Pretty Little Horses, és amb veu.

Però, sona Hysteriofunk?
R. G.: Això ho ha de dir el públic. Però a veure, si som nosaltres el que l’hem concebut i ajudat a néixer, el més probable és que segueixi sonant a Hysteriofunk.

Advertia Oriol Vilella dies enrere que en aquest disc hi ha menys improvisació i més ofici. S’estan aburgesant?
Lluís Cartes: No ens estem aburgesant, el que estem és aprenent. 

Musicalment, què suposa, ‘Arnes’?
Ll. C.: Hem treballat sense presses, anàvem fent bases, en gravàvem una i a veure, Oriol, què proposes... I anar fent. Hi ha algun tema una mica obscur, com Els nens crancs, que ens ha sortit en la línia de Forma. Però després també hi ha les melodies èpiques i típiques d’Hysteriofunk.

Van anar a buscar la inspiració en els relats de Gálvez. Se’ls havia acabat la seva?
Oriol Vilella: Això és culpa del David, que ens va tornar la jugada que li vam proposar amb el disc-llibre de Forma i ens va reptar a posar música a Arnes: “Mireu, he acabat un llibre de relats i li he posat per títol una paraula plana amb accent a la primera, com als vostres discos –Random, Juanjo Deco. Us atreviu a fer el mateix que amb Forma, però al revés?” I com que no tenim criteri ni personalitat, vam acceptar.

Un encàrrec, vaja.
O. V.: Una simbiosi. Ens va anar molt bé perquè era un moment en què el grup estava una mica aturat, i que el David ens proposés un projecte concret, amb cara i ulls... A partir d’aquí vam fer algun assaig, va sortir algun tema nou i ens hi vam llançar. Ell es va limitar a endossar-nos el patracol i apa. També va ser important que portés birres als assajos.

David Gálvez: A Forma em van  demanar d’il·lustrar uns temes que ja estaven acabats amb textos meus. Aquí vam procedir a la inversa. Arnes acabava de sortir al mercat i pràcticament els vaig llançar el llibre a la cara: a veure què sou capaços de fer amb això.

Era el que li faltava a vostè, que sempre ha sigut un tastaolletes.
D. G.: No tenia res de premeditat al cap ni sabia per on se’n sortirien. No esperava res de concret i la sorpresa agradabilíssima és la varietat de registres, inclosa la versió de la cançó popular nord-americana en què s’inspira All the Pretty Little Horses.

‘Un emblema hexagonal’ sembla sortida del ‘Corazón salvaje’ de Lynch i Badalamenti.
D. G.: Té un toc molt cinematogràfic, és cert, que surt una mica de la tradició Hysteriofunk. Altres són més atmosfèriques del que en ells és habitual. Però continuen sent molt ells.

Quan es deixarà d’experiments i tornarà a la novel·la?
D. G.: Per a mi això és el que val la pena. Escriure, provar, experimentar i si hi ha sort, publicar. La novel·la? En tinc una d’acabada, La torre dels russos. La cosa és trobar editor. 

És cert que a ‘Pretty Horses’ fins i tot canten. El pròxim, serà un disc amb lletra?
O. V.: Sí. Hi ha dos discos pendents: un de cantat i un altre de versions instrumentals. Serà el següent, o l’altre, o l’altre, això ja es veurà. Però el farem.

L’any que ve feu 25 anys. Quin és el secret de la longevitat d’Hysteriofunk?
Òscar Llauradó: Suposo que fem música sense cap pretensió comercial. Això ens ha permès mantenir –i perdona l’expressió– la puresa artística i que no ens hàgim hagut de corrompre per compromisos mercantils. Molts projectes musicals inicialment interessantíssim se n’han anat en orris exactament per això. Deixa’m afegir-hi que com que no ens hem menjat mai una rosca, tampoc vam tenir temptacions comercials.

Què els va faltar per fer el salt?
O. Ll.: El nostre estil no encaixava en cap etiqueta. Això ens va llastar a l’hora d’ingressar a certs circuits, però a la llarga ens va salvar, perquè segurament ens hauríem cremat i ara no estaríem aquí.

Juan Ramon Jiménez, i disculpin, dedicava els seus poemaris “a la minoría, siempre”. 
LL. C.: Nosaltres, a la família.  Més minoria, difícil. 

Això del vinil, no és un pèl esnob?
O. V.: El CD s’ha mort. Qui comprava CDs ara escolta Spotify, i el vinil s’ha convertit en objecte de culte, la gent ha tret de l’armari els plats aquells dels anys 70, les vendes pugen i, en fi, nosaltres venim de l’època del vinil i el cas és que no n’havíem publicat mai cap.