Hysteriofunk també canta!

El quartet presenta disc, ‘Arnes’, inspirat en els relats negres de David Gálvez, i prepara el 25è aniversari.

Va ser el març del 1996. A la fira del disc de col·leccionista que a l’època organitzava Jordi Tardà a Girona. Vilella, Cartes, Casamajor i Llauradó van agafar els trepaus i es van plantar al carrer Argenteria. I hi van improvisar el primer concert -és un dir- de la història d'Hysteriofunk. Han passat cinc discos i quasi, quasi 25 anys, glups, i la previsió és organitzar-ne una a l’altura de l’esdeveniment. Auditori i tota la pesca. Ja es veurà, perquè les coses no estan com per fer previsions a mig any vista.

Però si volen anar fent boca, ho tenen fàcil: el quartet ha enllestit disc nou. Es diu Arnes i és una mena de revers de l’anterior, aquell Forma que no era només un disc, perquè David Gálvez va posar el text a unes cançons mudes, com sempre, però que per primera vegada parlaven per boca de l’escriptor lauredià. Ara la cosa ha anat al revés: els hysteriks han posat banda sonora als relats negres, amb tendència a la sordidesa, que Gálvez va reunir fa un parell d’anys al volum homònim.

El resultat són cinc temes, un per relat, mitja horeta justa que dona per a un EP. En vinil, ep, perquè el CD ha passat definitivament a la història. Se n’ha fet una edició limitadíssima, cent exemplars, que es posaran a la venda a partir del 25 d’octubre, que presentaran la criatura en un vermut de La Fada.

Això serà el diumenge. Divendres abans estarà disponible per plataforma. Diu Vilella, en fi, que Arnes conserva el segell Hysteriofunk però que el to dels relats ha marcat la “textura” dels temes: “Òbviament, no en podia sortir res de remotament similar a una cançó melòdica”. Melòdica, potser no, però cantada, sí: per a sorpresa del personal, i després de 25 anys, a All The Pretty Little Horses Hysteriofunk fa el pas i posa lletra de veritat a un tema. La cantarà la filla de Viella, com correspon –sembla– al que no deixa de ser la versió gore d’una popular cançó de bressol anglosaxona, i el més prometedor de tot és que un dia, si els fats s’hi conjuren, Hysteriofunk publicarà un disc cantat. Sencer. I un de versions. Potser quan els elefants volin, però la voluntat i la vocació hi són, diu.

De moment, però, el que toca és Arnes, que tampoc ha sigut cap revolució perquè tant Viella com Cartes ja havien provat l’art de la banda sonora, i els últims temps –l’edat, les obligacions familiars i laborals, i sobretot la distància– el procés de composició ja no es basa tant en la improvisació com en l’ofici: paper, llapis i teclat, i anar buscant l’acord, fins que es produeix el miracle.

Persefone remescla el primer disc pel 15è aniversari

Regravat, remesclat i remasteritzat. Persefone també està d’aniversari (quinze anyets, que no està malament, que en realitat són setze, però ara no ens posarem llepafils) i ho celebra amb una nova edició del primer àlbum, l’històric Truth Inside the Shades. A partir d’avui per plataformes i en edició limitada en vinil. Dos centenars d’exemplars amb prevenda: si no es van apuntar al Patreon fan tard. Es tracta, diu el guitarrista de la banda, Carlos Lozano, d’aprofitar el que donen els anys i l’experiència per polir i autoversionar aquells temes iniciàtics. “Fa quinze anys teníem una cosa al cap i ens en va sortir una altra. Ara volem que soni exactament com volíem. I ja no canto jo, sinó el Marc [Martins]. Els temes són reconeixibles, i l’estructura és similar, però l’orquestració és tota una  altra”. I no se vayan todavía, que aun hay más: l’any que ve, disc nou amb concert a casa. Cap al segon semestre.