La pista d’un lector ens porta al número del 14 de gener del 1937 de la revista ‘Regards’: David Seymour hi il·lustra ‘Mineurs des cimes’, reportatge d’Albert Soulillou sobre l’extracció del lignit a la localitat de Das amb una extemporània perspectiva de Sant Joan de Caselles que cal atribuir al nostre home.

Fa quinze dies David Seymour, àlies Chim, era per a la majoria de nosaltres un dels noms que de seguida venien a la memòria si sentíem a parlar de l’edat d’or del fotoperiodisme, si no ben bé a l’alçada, just al costat o immediatament per sota de mites com Robert Capa i Gerda Taro. I prou. Avui és probablement el més il·lustre entre la legió de fotògrafs que ens van visitar als dos primers terços del segle XX, pensin en Kollar, Lengemann, Heydecker i Català Roca, per no allargar-ho més. Tot va començar, segur que ho recorden perquè ho explicàvem abans-d’ahir, amb l’aparició per sorpresa de dues fotografies de Seymour –una al Pas de la Casa i l’altra, a la capital– datades el 1939, molt probablement en plena retirada de l’exèrcit republicà després de la derrotà a la Guerra Civil espanyola, que ell va cobrir en primera línia. La setmana passada localitzàvem gràcies a l’historiador Quim Valera l’escena urbana, a la cruïlla de Príncep Benlloch i Ciutat de Valls, i avui rematem la feina gràcies a la generosa aportació d’un lector anònim, sens dubte gran coneixedor de la trajectòria de Chim perquè va ser ell qui va donar la referència exacta: una vista seva de Sant Joan de Caselles il·lustra el reportatge que, sota el títol Mineurs des cimes, va publicar el periodista francès Abert Soulillou al número del 14 de gener del 1937 de la revista francesa Regards. Semblava impossible, però la bibliotecària Júlia Fernández va fer el miracle de trobar l’agulla al paller i el número en qüestió va aparèixer a Gallica, el formidable, oceànic repositori digital de la Biblioteca Nacional de França.

I aquí tenen el resultat. D’acord: no calia ser Seymour per captar una perspectiva de Sant Joan de Caselles tan transitada com aquesta, i la imatge no aporta res que no sabéssim. Però en canvi obre unes quantes incògnites més. La primera de totes, què hi fa una vista de l’església canillenca en un reportatge sobre les modestíssimes mines de lignit que es van explotar a la localitat ceretana de Das als inicis de la Guerra Civil espanyola? Som al gener del 1937, quan a Puigcerdà encara regnava el Cojo de Màlaga. Regards era una revista quinzenal d’inspiració comunista, i recordin que els Fets d’Abril van acabar amb la desfeta anarquista, fins aleshores amos de l’ordre públic a Catalunya en guerra.

Fa la sensació que es tracta d’una fotografia per omplir, perquè Andorra apareix molt tangencialment citada a l’article, no hi surt cap referència a Canillo i el peu de foto no pot ser més genèric: “Villages au nom dur comme de roc pyrénéen”. Hauria tingut sentit que hi apareguessin Urtx, Alp, Das o Puigcerdà, que Soulillou sí que s’entreté a transcriure, i s’escapa totalment de la resta d’imatges del reportatge, protagonitzades per miners, pagesos i veïns. Però si realment la va fer Seymour, la fotografia de Sant Joan de Caselles, significa que ens va visitar com a mínim dues vegades i que, com al 1939, quan firma les del Pas de la Casa i Andorra la Vella, es fa difícil imaginar que no fes cap més fotografia durant tot el periple. El repte, ara, és òbviament buscar aquestes altres imatges andorranes. Si és que mai van existir, i si han sobreviscut fins als nostres dies, és clar.