La fe mou muntanyes. Potser sí. Però se n’ha de tenir molta per arribar a la plaça del Consell General i comparar l’aturada de la pluja amb Moisès separant les aigües del Mar Roig perquè passessin ell i els seus seguidors. A diferència de l’home que va fer la comparació hi ha una majoria de seguidors de Sant Agustí i el seu “només crec allò que veig”. I el que veiem des de la mateixa plaça el mediador Ramon Tena i aquest cronista és que cap al sud s’obrien unes clarianes que van permetre l’arribada de la flama, una tradició festiva que té el seu origen en un territori de llegendes menys agradables, com el drac del Canigó, el monstre devorador de nens, les bruixes de Vilafranca de Conflent o els lladres de les carreteres de Trabucaires.

Abans la flama havia estat rebuda a la parròquia amfitriona, Encamp, de mans de representants del Centre de la Cultura Catalana i de monitors d’Aina. El foc va ser custodiat fins al seu trasllat a Andorra la Vella per part del guanyador de la 42a edició de l’OTSO Travessa d’Encamp, Samuel Ponce i sis esportistes més. La van transportar pel camí del Riu Blanc, el llac d’Engolasters, la carretera d’Engolasters i la Comella.

Història
De la plaça del Consell es va distribuir als representants de les parròquies no sense una picadeta d’ull a la història, en paraules del síndic general, Carles Ensenyat: “Aquesta nit connecta amb els nostres avantpassats i ens uneix amb aquelles tradicions que pervivim al llarg dels segles”.
“Era quan els fallaires corrien pels carrers d’Andorra estrets i foscos saltant les fogueres de cada veïnat. També competien entre ells a veure a qui li durava més temps la falla encesa i qui en cremava més”.

Al centre històric d’Andorra la Vella, les falles gairebé tocaven a cada banda del carrer. Dues de les millors descripcions dels fallaires les fan mossèn Cinto Verdaguer al poema Canigó i Joan Amades al Costumari  Català. Aquest darrer escrivia que “per la Cerdanya i per Andorra la brivalla rondava pels camps i pels horts tot cantant: ‘Rates i taups, fugiu d’aquí, abans de demà al matí’”. I conten d’un noi entremaliat que en lloc de “fugiu d’aquí, va dir “veniu aquí, i al punt van comparèixer totes les rates i taups”.

Aquella brivalla s’ha convertit en un grup d’uns 300 fallaires que per primera vegada a la història totes les parròquies van cremar falles amb el permís de la pluja demostrant el poder del foc com a element connectat amb la força de voluntat, o almenys així s’explica en la tradició jueva.

A banda de les falles,  vam tenir durant l’acte d’ahir nous fallaires menors parroquials, la benvinguda oficial al solstici d’estiu, en paraules d’Ensenyat, però també la recuperació d’algunes tradicions com  el fet que el fallaire major, Ferran Mata, fos l’únic a fer rodar la falla. També enguany se celebra el desè aniversari de la declaració de les falles com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco.

De la consolidació de les falles en dona fe la nodrida assistència a la plaça del Consell en un ambient festiu, petards i trabucs. Cada colla celebrava sorollosament la recepció del foc amb els integrants diferenciats pel color de la capa. Així, Andorra la Vella es caracteritza per la capa lila, a Sant Julià de Lòria en fan servir una de vermella, Escaldes i Encamp van amb capa negra, els d’Ordino van triar un color marró ferrós, a Canillo van arlequinats i a la Massana blaus.

També va ser nombrosa la participació en l’última edició de l’argolla de Fontargent, que va trobar Ferran Mata, investit ja amb la capa vermella que torna a Ordino. “Estic eufòric i em costa respirar per l’emoció”, va aconseguir dir després de fer rodar la falla. “Des que vaig començar a rodar falles, tenia moltes ganes de poder presentar-m’hi, i molt content perquè les set parròquies recuperen la tradició i que el col·lectiu creixi, sempre”, va afegir. Per Mata és molt important la figura del fallaire menor perquè “és un incentiu per als petits que comencen rodant les falles de llum”. Pels fallaires, el repte és mantenir les colles a les set parròquies i sobretot garantir-ne el relleu generacional. Per això s’està fent promoció de les falles a les escoles perquè en coneguin el significat i el que representen.

Fogueres
Amb un ull al cel i l’altre al foc, la festa va continuar arreu seguint l’entusiasme del fallaire històric, Albert Roig, i el seu “un país en flames”. A Andorra la Vella amb el ball de bruixes, a la Massana amb una narració de llegendes i amb fogueres a totes les parròquies.

I el foc va apagar la pluja en la nit més curta de l’any, la festa del solstici d’estiu. O d’aquell 23 de juny de 1987 quan uns quants joves del barri del Puial Andorra la Vella van decidir recuperar la cremada de falles en un moment en el qual perillava la seva continuïtat, ja que es trobava en vies d’extinció. 
Ahir, però, l’únic que es va extingir va ser la pluja en una nit serena.