Perquè n'hi ha dos més, de miracles, amb Sergi Mas passen aquestes coses. El primer l'hem explicat moltes vegades: si es va acabar instal·lant a Aixovall el 1957 és perquè el seu íntim, el lauredià Bonaventura Naudi, li havia demanat ajut per confeccionar una talla de Sant Cristòfol, un encàrrec del gremi de conductors per a l'oratori de la Rabassa. Així ho van fer, però la talla va ser immediatament segrestada. Un segrest llarg, de gairebé mig segle, però no pas etern. L'abril del 2003, una mà anònima i penedida la va dipositar de bon matí a les portes del servei de Patrimoni, que aleshores estava a Aixovall, a sobre de la ITV. Avui forma part del fons de Cultura, i com es poden imaginar mai no va transcendir del pispa. 

L'altra sorpresa majúscula se la va endur deu dies enrere Oriol Vilella. Es va plantar a la deixalleria de Prada Casadet, ja veuen vostès quina cosa més prosaica, per dipositar-hi un electrodomèstic que havia de passar a millor vida. A l'interior del contenidor, d'aquests en forma d'armari, hi havia tres quadres tristament abandonats: "Com que soc de mena curiós i estaven ben posats, com si l'antic propietari tingués l'esperança que algú s'hi fixés, els vaig agafar i, oh, sorpresa, va resultar que un d'ells, un gerro amb flors, era de Sergi Mas. Un oli de proporcions mitjanes, 60 per 50 centímetres, força bruts en no gaire bon estat de conservació, com si haguessin estat molt de temps en un magatzem o rebost. La veritat és que d'entrada no el vaig identificar, però la firma que du a l'angle inferior esquerra no deixa lloc al dubte: Sergi Mas, 1970. I al revers, una altra vegada: la firma la data, maig 1970, i el títol, Dàlies".

Naturalment, li va faltar temps per carregar l'oli al cotxe i endur-se'l cap a casa: "Ignoro quin valor econòmic pot tenir, però això és el de menys, entre d'altres motius perquè no tinc intenció de vendre'l. És una obra de Sergi Mas, en la meva opinió té un valor patrimonial, per no dir sentimental, i estarà molt millor en un lloc de privilegi a la biblioteca de casa que no a la deixalleria". Cal dir que Dàlies no va arribar sola: Vilella es va quedar amb un altre dels quadres del lot, en aquest cas una aquarel·la de la casa Milà, la Pedrera barcelonina, obra de Miquel Dorca i també amb data, 1992. I una última i bona notícia: passarà aviat per les mans de la restauradora.

La història m'ha recordat la vegada que el col·leccionista Enric Palmitjavila va trobar als Encants de Barcelona un lot de l'aleshores recentment traspassat Albert Ràfols-Casamada –som a l'agost del 2015– i quan, un any després, Susanna Vela va salvar del contenidor l'arxiu de casa Ramon, al centre històric de la capital, on l'havien llençat els operaris que la reformaven. Dit això potser no sembla gran cosa, però estem parlant de l'arxiu de Bonaventura Riberaygua, secretari del Consell General entre el 1935 i el 1950.

Una recomanació final: la pròxima vegada que vagin a la deixalleria, mirin-se bé, que potser s'enduen una sorpresa. Ja veuen que passar, passa.