No figurava al guió, però el moment vocalment culminant va arribar avançat el primer acte, al duo que es marquen Norina i Malatesta mentre tramen el pla contra Don Pasquale: la soprano Jonaina Salvador es va atrevir amb un fa sobreagut, que com és sabut és la nota més alta de l’escala i que Mozart –a qui per motius com aquest algú va batejar amb el sobrenom de matasopranos– va deixar escrita per a Der Hölle Rache, l’ària de la Reina de la Nit de La flauta màgica. Es va atrevir i se’n va sortir. Amb ovació inclosa, és clar, perquè no se’n sent un cada dia, i enlloc no està escrit, més aviat al contrari, que la soprano que s’atreveixi amb un sobrevisqui per explicar-ho.
Jonaina Salvador, sí. Com la resta del repertori del Don Pasquale de la Temporada d’òpera. A banda del fa sobreagut – “Jo estava al Claror el dia que Jonaina en va cantar un”, podran dir als seus nets els prop de 700 espectadors que el cap de setmana van desfilar per les dues funcions reglamentàries– el duo amb Jorge Tello va ser una exhibició de virtuosisme vocal i d’expressivitat teatral, cosa que no és evident perquè els cantants, portats al límit, poden oblidar que són també intèrprets. És a dir, actors. No va ser el cas. Al contrari. Però és que ja s’havia vist venir que la vetllada seria d’altíssims decibels amb els pianíssims del tenor Carlo Iaquetta, en el paper de Ricardo, i en la rapidesa en el text cantat del baix baríton Ferruccio Finetti, sensacional Don Pasquale.
L’altre moment per a la memòria va ser el duet ornami a dir che m’ami, ja al tercer acte, de nou amb la soprano i el tenor, que va repartir dos sobreaguts en pianíssim. Vaja, que com advertia la mateixa Salvador en la prèvia, no és Don Pasquale una òpera bufa més, i la que Andorra Lírica ha aixecat al Claror ho va demostrar. Pel virtuosisme dels solistes i per detalls com el debut el cor infantil del col·legi Sant Emengol, que es va fusionar com si res –són una vintena de nens, tenen entre 10 i 11 anys– amb el cor de l’òpera i el del María Moliner.
Doncs tot això és el que està en perill, perquè després de cinc anys, disset muntatges i més de 8.000 espectadors, la continuïtat de la Temporada no està ara mateix garantida. De fet, no ho està ni que hi hagi una tercera vetllada, programada per als dies 9 i 10 de maig, i tot depèn ara mateix que el ministeri de Cultura entengui que es tracta d’un projecte estratègic. Dit de forma planera: que si Andorra Lírica no programa òpera, no ho farà ningú. I que, com hem dit altres vegades, estem parlant del ministeri de Cultura, no del d’arquitectura.