Croniqueta amb sorpresa i dissident de la tertúlia d'ahir a la Trenca amb Iñaki Rubio i Greg Coonen, a compte, és clar, de 'Morts, qui us ha mort?' i de 'La pífia'.

Morts, qui us ha mort? ha tocat alguna tecla profunda de l’ànima del nostre poble. I ho ha fet a més en el moment oportú. És veritat que Antoni Morell va ser el primer, fa quatre decennis llargs, i que Set lletanies de mort és una novel·la epifànica en molts sentits: perquè posa Andorra al mapa de la literatura contemporània i perquè ho fa a més traient un cas fins aleshores aparentment tancat amb pany i clau a la caixa de núvia de la padrina. Aparentment, atenció. Però Iñaki Rubio ha tingut el do de l’oportunitat, a part del talent de reconstruir el cas amb el to just per connectar amb un públic massiu, que semblava estar esperant la novel·la i que sens dubte és prou madur per enfrontar-se als fets no precisament heroics ni honorables que s’hi expliquen –amb l’alta excepció de Pere Canturri– sense sentir-se atacat. Però ha tocat alguna cosa profunda, ancestral, per no dir totèmica, i es va veure de nou ahir en la mena de duel entre l’Andorra del 1943 i la del 2020 que van mantenir a La Trenca el mateix Rubio i Greg Coonen, pare de La pífia i contrapunt perfecte de Morts...

La prova va ser la intervenció de Pere Moles, convertit definitivament en el patriarca de tots nosaltres, i un dels pocs que pot parlar amb coneixement de causa del cas dels Gastons. Tenia 8 anys, recorda, i des del balcó de casa seva a Escaldes veia desfilar la munió de gent que venia de les parròquies altes a presenciar l’espectacle tètric de la lectura de la sentència. Per ordre, recordava Moles, del Consell General. I som al 18 d'octubre del 1943. Però atenció: qui va condemnar i executar el pobre Pere, fratricida i probablement esquizofrènic, “no van ser els andorrans, sinó els Coprínceps, a través del jutge d’apel·lacions i dels veguers. Tots els altres membres del tribunal eren convidats de pedra. Per tant, qui s’hauria de jutjar si revisem el cas no són els nostres padrins, sinó els Coprínceps de l’època”. Iglesias i Pétain, per concretar.

És una perspectiva diferent, que entronca directament amb una de les tesis preferides de Rubio: que Morts... ha vingut a trencar una mena de conspiració del silenci que havia arraconatel cas dels Gastons a un lloc remot i gairebé inaccessible de la memòria col·lectiva. Fins que ell el va anar a buscar per separar el gra històric de la palla dels rumors i les mistificacions, i a servir-nos el resultat en l’estupenda crònica que és Morts...

Tots havíem acceptat de forma més o menys acrítica aquesta visió, i li agraïm a l’autor l’oportunitat de sotmetre’ns a aquesta mena de catarsi col·lectiva, d’afrontar el passat i perdonar-nos la covardia dels nostres avis. Una forma de perdó retrospectiu molt en l’aire dels temps, mirin els catalans reivindicant orgullosament les seves bruixes... amb 400 anys de retard. Fins que va arribar ahir la Ramona, i amb tota naturalitat va dir una veritat que potser se’ns havia passat fins ara per alt: “Quan em vaig instal·lar a Andorra, i ja fa uns quants anys, quasi el primer episodi de què vaig sentir a parlar va ser aquest. I n’he parlat després amb molta altra gent. Vull dir que no hi ha hagut en la meva opinió cap conspiració per ocultar el cas, per no parlar-ne. El mateix Morell ho va fer fa 40 anys. En tot cas hi pot haver per part d’alguns desconeixement, però no mala fe”.

Cosa que no li treu una sola coma de mèrit a Rubio, però potser que no caiguem en la temptació pelet ingènua de creure que la història –inclosa la dels Gastons– comença amb nosaltres.