Va ser fa un any i mig a La Trenca, potser ho recorden, en el recital que Iago Andreu, Roser Carol, Eva Arasa i Noemí Rodríguez li van organitzar al poeta Màrius Torres (Lleida, 1910-Sant Quirze Safaja, 1942) perquè sí, que és com s'ha de fer tot. Ja ho deia el clàssic: "Las cosas hay que hacerlas con desdén". La vetllada va acabar amb la sensacional notícia que a mitjans del 1942 la germana del poeta, Núria, el va anar a veure al sanatori de Puig d'Olena i el va trobar tan recuperat que van fer plans per reunir-se a l'hotel Mirador de la capital amb la família: el germà petit, Víctor, fundador i militant d'ERC i comissari a la columna Macià-Companys, s'havia hagut d'exiliar després de la Guerra Civil espanyola, residia a Montpeller i no va tornar a Espanya fins que va morir el dictador. Però no va ser possible. Núria s'havia deixat endur per l'optimisme i Màrius no només no va poder viatjar a Andorra, sinó que va morir al sanatori el 29 de desembre d'aquell mateix any.

Per això té tanta càrrega la fotografia d'aquí dalt: està datada el 1942 i els germans Torres posen amb uns amics als jardins del Mirador. Si les coses haguessin anat d'una altra manera –de fet, de la manera que esperava Núria– en aquesta escena hi hauria figurat també el poeta. I no hauria sigut l'única vegada. A la biografia de Víctor Torres, Una vida republicana (Manel López, Fundació Josep Irla, 2022) apareixen una desena llarga de fotografies que documenten l'especial dèria andorrana de la família Torres, que des dels primers anys 40 i fins als 70 es reunia regularment al Mirador.

No era casualitat: l'hotel el va regentar entre el 1941 i el 1952 Samuel Pereña, fill de Tàrrega i cosí de la mare del clan, i anys enrere Ramona Marsinyach, que hi va treballar als anys 40, l'evocava en els següents termes: "Tenia les portes obertes per a tothom. De vegades s'havien arribat a hostatjar una trentena de parents seus, que ell acollia generosament. A l'estiu feia venir orquestres d'Organyà o treia la gramola al jardí i venia gent de totes les parròquies. També s'organitzaven a l'hotel unes timbes de pòquer molt concorregudes, i eren famosos els àpats pantagruèlics i les festes animades per grups de parranos, com en dèiem dels gitanos blancs que venien de Lleida".

Amb aquest panorama no és estrany que els Torres es quedessin enganxats al Mirador en particular i a Andorra en general. De fet, Víctor Torres, advocat de dilatadíssima trajectòria política que entre el 1948 i el 1954 va exercir a París com a secretari de Josep Irla, president de la Generalitat a l'exili, i que amb la reinstauració de la democràcia a Espanya va ser elegit diputat al Parlament català i senador a les Corts espanyoles, va triar Andorra per al viatge de nuvis i al volum hi figura un retrat del 1946 a Engolasters amb la seva dona, Raymonde Sallé. Hi ha documentades mitja dotzena d'estades més, el 1949, el 1951, el 1956, el 1960 i el 1970, quan posa al costat de la seva esposa i d'un ja gran Samuel Pereña, l'autèntic patriarca de la nissaga –i no només de la nissaga, perquè va ser gràcies als seus bons oficis que el 1952 el van succeir al capdavant de l'hotel Joan Sasplugas i la seva dona, Magda Triquell, fills com ell de Tàrrega. Una vida republicana inclou fins i tot el salconduit que Víctor Torres va demanar el febrer del 1942 a les autoritats franceses per viatjar a Andorra la Vella: el destí, diu el document, era l'hotel Mirador, i el motiu, "affairs de famille". L'autorització porta data del 20 de juliol d'aquell any, i és temptador pensar que Víctor va plantar-se a la capital amb l'esperança de retrobar-se amb el seu germà. No només no va ser així, sinó que no el va veure mai més.

Però l'especial relació que els Torres van mantenir al llarg de decennis amb Andorra no és excepcional: moltes altres famílies catalanes, separades per l'exili que va seguir la derrota republicana a la Guerra Civil, van trobar a Andorra un lloc per retrobar-se: des de l'escriptora Aurora Bertrana fins al periodista Agustí Calvet, aka Gaziel, i el fotògraf Francesc Boix, per dir només tres casos cèlebres. I no ens oblidem del cas singular de Joaquim Amat-Piniella, que a finals del 1945, just després de l'alliberament del camp de Mauthausen on havia estat deportat, es va instal·lar al pis lauredià del doctor Faustí Llaverias i hi va escriure K. L. Reich, la gran novel·la catalana sobre els camps de concentració nazis. Un episodi que va documentar l'escriptor David Gálvez: de nou ha sigut el seu ull clínic el que ha localitzat el periple andosí dels Torres.