Sosté Paquito D'Rivera que aquesta creença comuna que Mozart va néixer a Salzburg és, en realitat, una fal·làcia. Sosté que Mozart, segons van descobrir ell i Wynton Marsalis, va néixer realment a Nova Orleans. No ens posarem llepafils ara parlant de cosa tan prosaica com la realitat. No perquè no som ningú, no perquè no estem tocats pel dit d'Euterpe com el cubà. I no perquè la seva tesi la va demostrar de manera fefaent amb la interpretació que, sobre l'escenari del Prat del Roure, va fer del moviment central del Concert per a clarinet en La major K.622. Era part del "viatge en braços del jazz per Amèrica Llatina" en què es va convertir el concert de la banda liderada pel saxofonista la nit de dissabte.
"Per què han trigat tant a convidar-me?", etzibava des de l'escenari, al poc d'encetar el concert. No és que D'Rivera no hagi desfilat per la història del jazz escaldenc, però el lapse de temps entre concert i concert es fa llarg. A ell, potser; al públic, segur: ho ratifica el ple pleníssim que concitava a la sala, l'entusiasme amb què era celebrat cada tema, amb un protagonisme compartit amb Sebastián Laverde –al vibràfon va fer autènticament vibrar– i la clarinetista Anat Cohen, fent brillar aquest instrument que, bromejava el de l'Havana, va ser inventat "per cinc persones que no es coneixien entre sí", d'indomable com pot resultar.
El concert arrencava amb un tema propi, dedicat a Chick Corea –en "venjança" pel que el pianista nord-americà va escriure en el seu honor-; estrenava peça –María Dolores, una composició de Tito Puente dedicada a la pianista Dolores Cervantes-; homenatjava el "sofert poble de Veneçuela" amb el Vals venezolano i acabava aportant una altra sorpresa historiogràfica: sosté ara Paquito D'Rivera que en realitat també estem equivocats quant als orígens i fins i tot del nom real de qui els músics veneren com a un pare, perquè en realitat Joancinho Sebastiao Bach va néixer a Rio de Janeiro. Ahí queda.
