Martín Blanco s’estrena amb ‘Ese oscuro rincón donde las gotas caen’, drama de terror en l’estela de Stephen King.

S’ha imaginat mai el lector com hauria sigut la seva vida si hagués nascut i crescut en un populós barri de Buenos Aires, posem que parlo de Palermo, entre el planetari, l’Hipòdrom, la plaça Julio Cortázar i el jardí dels Espanyols, i hagués tingut 8 anyets, potser 10, a mitjans 80, just abans del maradonazo de l’estadi Azteca de Mèxic? Doncs això és el que li va passar al canillenc Martín Blanco, que fa un salt mortal amb tirabuixó en la seva carrera artística i s’estrena com a novel·lista (i en solitari) a Ese oscuro rincón donde las gotas caen.

D’acord, el publica a Santa Guadaña, el segell especialitzat en literatura de gènere que ell mateix va cofundar fa un lustre. Això sempre ajuda a fer el pas. Però també és cert que Blanco, a qui hem conegut essencialment com a artista plàstic i també com a músic (és el bateria de Four Flags) no és precisament un nouvingut en el camp de la literatura, i tampoc en el de la ficció: va debutar com a contista (Carnaval de sangre), va fer una primera incursió en la distància llarga a El rumor de los insectos por la noche, a sis mans amb Àlex Puig i David Arrabal, es va atrevir amb la poesia (Dos calaveras) i també ha tocat la novel·la juvenil (El gato Clay). Així que el debut absolut potser era només qüestió de temps que ens el trobéssim.

Ese oscuro rincón donde las gotas caen, en fi, reconstrueix la peripècia de Pablo, que si no és fill d’una família desestructurada, li falta ben poc: al pare, tot el dia a la feina, no li veu gairebé mai el pèl; la mare és una dona desequilibrada de qui potser val més mantenir-se allunyat. I al mateix bloc hi viu una senyora d’edat indefinida, la Barone, que segons com exerceix de padrina entranyable i segons com, de bruixa despietada. Amb aquest panorama, Pablo comença a experimentar malsons que el trastornen cada vegada més i que l’afecten el comportament, progressivament més imprevisible i violent. I mentrestant, fa un nou amiguet, Bruno, amb qui descobreix episodis foscos que havien quedat amagats en la memòria familiar.

No és una novel·la estrictament autobiogràfica, diu Blanco, però tampoc s’allunya excessivament de la seva experiència personal “i ubicar-la en una època en què jo tenia la mateixa edat que el protagonista i en un marc geogràfic que era estrictament el meu, les quatre cuadras en què transcorria la meva vida als 8 anys, m’ha ajudat a dotar la trama de versemblança i naturalitat, crec”. Es tracta, adverteix, d’una novel·la de gènere, més un drama amb tocs d’angoixa que no una història de terror pur amb aparicions  fantasmes. La mena de novel·la “que a mi m’agrada llegir” i on no és difícil detectar-hi, admet, l’allargada ombra de Stephen King, el seu autor de capçalera, o ecos de La semilla del diablo, perquè es facin una idea per on va la cosa.

Que no s’acaba aquí. Blanco treballa ja en una segona novel·la, de nou de gènere. Sense oblidar la seva carrera com a artista plàstic, que és la que li dona de menjar (al desembre, retrospectiva a l’Espai Caldes) i està enllestint el primer single  (Hold On) del nou disc de Four Flags. La pregunta és òbvia: com li dona temps per arribar a tot arreu? “Amb els anys, cada vegada necessito dormir menys. Aquestes dues horetes de mes es noten. I tinc molta constància”.

Recordin: Ese oscuro rincón donde las gotas caen. De moment, a Amazon. I ben aviat, a La Trenca.